El referèndum pioner sobre la independència de Catalunya del 13 de setembre va posar com mai Arenys de Munt al mapa, amb una jornada que hi va atreure milers d’independentistes d’arreu dels Països Catalans i hi va centrar els focus informatius de tot el país i de més enllà. Tres mesos després d’aquell clam de democràcia i sobiranisme –amb un 41% de participació veïnal i un 96% de vots pel sí–, amplificat per les traves posades per l’Estat i per les amenaces de boicot falangistes, aquest poble del Maresme veu ara amb orgull com la seva iniciativa s’estén referencialment com una taca d’oli.

“Nosaltres vam ser els primers! Jo vaig votar!”, deia cofoi l’ancià Josep Borrell, dijous passat, mentre feia un passeig havent dinat per la riera. L’acompanyava una noia d’origen àrab, que no va poder votar perquè ara ja no viu a Arenys de Munt sinó a Arenys de Mar i compta que podrà fer-ho al seu poble el 13 de desembre.
La mateixa satisfacció expressa Josep Torres, rere la barra del bar del Centre Moral, el local on hi havia les urnes. Admet que aquell dia van “fer més caixa que en un mes sencer” i que la gentada que el va atapeir tot el dia va tenir un comportament “excel·lent”. “Quan a la nit deien els resultats i la gent era fora ho vam aprofitar per tancar, ja no ens quedava res”, explica. Recorda també les angúnies prèvies per si hi hauria aldarulls per la manifestació falangista i que, abans de saber-se que seria un bluf, els Mossos els tranquil·litzaven dient que per allà hi havia 64 agents més, de paisà. “Allò va ser fantàstic! Vols dir que les altres consultes tindran tant d’èxit?”, es demana Torres, a qui fins i tot de vacances per Cartagena li han recordat que “és d’aquell poble que vol la independència de Catalunya”.

De fet, la gesta viscuda per Arenys de Munt l’ha fet mereixedor de ser presentat com “la capital de l’independentisme català”, tal com es va proclamar a l’acte de llançament de les consultes del 13-D a Barcelona.

Entre els arenyencs es percep l’orgull de qui participa del triomf d’una batalla pacífica que desperta simpatia. “Ara ser d’Arenys de Munt és un plus”, diu l’alcalde, l’independent Carles Móra. “Un plus no volgut, però sí desitjat, per una mena d’admiració de democràcia i coratge”, explica. Ara a la gent dels clubs esportius quan juguen partits fora els diuen: “D’on sou? D’Arenys de Munt? Caram!”.

A banda d’haver fet conèixer el poble i d’haver augmentat l’autoestima col·lectiva dels seus habitants, la consulta va engegar un procés que ha sacsejat l’escenari polític català, amb resultats encara imprevisibles. Hi coincideixen l’alcalde i dos altres artífex del procés: el president del Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA) i regidor de la CUP, Josep Manel Ximenis –que va idear la consulta i va presentar la moció de suport a l’Ajuntament–, i qui va ser l’impulsor del MAPA a Arenys de Mar l’any 1991, el filòleg i escriptor Jordi Bilbeny. El MAPA ja va organitzar als anys 90 a Arenys de Mar diverses edicions d’unes Jornades Independentistes pioneres, “sense les quals no s’entendrien les consultes d’ara”, reivindica Bilbeny.
“Ni tampoc sense les grans manifestacions sobiranistes dels últims anys o la de Deumil.cat a Brussel·les”, afegeix Ximenis. Móra i Bilbeny –curiosament tots dos oriunds d’Arenys de Mar, com també Ximenis– van ser del nucli que va implantar el MAPA a Arenys de Munt el 2000. “El MAPA ha donat molt joc, perquè reunia gent de tots els partits, cosa que no passava si convocaven els partits”, explica Bilbeny. Tant ell com Móra i Ximenis estan ara bolcats en el suport a les consultes del 13-D, fent actes arreu, i deixen per més endavant projectes locals com el monument que es dedicarà al referèndum del 13-S, per acord del ple municipal.

“Siguin quins siguin els resultats del 13-D, ja s’haurà guanyat perquè els ciutadans de més de 160 municipis podran expressar-se i el sobiranisme deixa de ser tabú”, afirma Móra. “La consulta no és vinculant, però la legitima la gent”, indica. Ximenis remarca la importància dels “més de 15.000 voluntaris mobilitzats tirant-la endavant”. Per Bilbeny demostra que “la utopia no existeix, que els límits els posem nosaltres i que la llibertat es pot construir si s’hi creu”.