L’editorial La dignitat de Catalunya publicat fa deu dies per dotze diaris catalans a iniciativa dels dos amb més difusió, l’un de tarannà governamental i l’altre de centre moderat, i sobretot les reaccions que ha provocat, ens ajuden a fer-nos un mapa precís de la realitat de la política catalana. Una realitat darrerament molt alterada. Tan alterada, que un amic menorquí interessat en els nostres daltabaixos –que, poc o molt, també són els seus– m’escriu desconcertat però amb ironia: “Allà on hi ha foc hi ha l’Esperit, diu el cardenal Martini, però et confés que estic perdent la perspectiva: ja no sé si això és un foc de Pentecosta o l’incendi de Roma!”. Vegem, doncs, si és Roma o Pentecosta.

D’entrada, espremem l’editorial. Ja ho deia la setmana passada i ho mantinc: crec que cal fer-ne una valoració positiva per allò que representa de visibilització a Espanya, però també a Catalunya, de la gravetat de la situació creada per un Estatut que després de moltes retallades el van deixar amb les rodes quadrades. Ara bé, per molt que l’editorial, fidel a l’ordre constitucional, vulgui circumscriure al col·lapse polític en què ens trobem per la sentència –vull dir, la no-sentència– del Tribunal Constitucional (TC), el malestar és de molt més abast. Si algú encara creu que una sentència dolça del TC, o fins i tot la seva inhibició, pacificarà el país, que apagarà el foc, és que va molt despistat o que s’enganya. La paràlisi del TC, al capdavall, no és causa sinó conseqüència d’una intransigència espanyola expressada en les decisions governamentals i en les línies editorials dels mitjans espanyols, dia sí, dia també.

Des del meu punt de vista, l’editorial ha servit per mostrar la naturalesa paranoica de la reacció espanyola, fins i tot quan han parlat les veus més moderades de l’ordre català. Espanya –els qui en controlen el destí polític– no està disposada a dialogar ni a entendre les raons del nostre país. Fa temps que sostinc que l’Estatut de 2006 ha assenyalat de manera fefaent el final d’un recorregut autonòmic al qual encara hi ha qui s’entossudeix a allargar-li l’agonia. Espanya s’ha cansat definitivament d’un autonomisme que ja només se’l creu –o fa veure que se’l creu– l’establishment català, simplement perquè és la taula de salvació dels vells equilibris que justifiquen l’statu quo en el qual estan instal·lats. I aquest és un fet veritablement rellevant de la política catalana, i el que més la desacredita aquí i allà: la voluntat tossuda de negar l’evidència d’un fracàs, l’obsessió de voler presentar com a transatlàntic segur allò que és el bot d’un naufragi de final incert. Hi ha una greu incapacitat per connectar amb la realitat que obliga la classe política –gairebé tota– a recórrer a expressions sense sentit que indiquen fins a quin punt resten lluny del camí que ha començat a fer la Catalunya del futur i amb futur.

Així doncs, un dia és José Montilla que fa jocs de mans jurídicopolítics, afirmant que acatar una sentència suposadament adversa no significarà resignar-s’hi (acatar deriva, en el seu sentit original, d’acotar el cap, vinclar-se), mentre segueix insistint a prendre una llei orgànica espanyola per un pacte polític entre dues sobiranies inexistents i que Espanya mai no ha considerat en aquests termes. L’altre dia és el president Pujol –vegeu la carta oberta als redactors de l’editorial del 1 de desembre (www.jordipujol.cat)–, que fia la resolució del daltabaix, ni que el vegi remot, en “un canvi radical de mentalitat política i intel·lectual i en general d’actituds bàsiques” per part d’Espanya. I tot per no haver de reconèixer el fracàs del projecte de convivència constitucional tal com aquí l’havíem volgut entendre. ¿Algú creu, honestament, que el “canvi radical de mentalitat” és possible si s’analitzen els fets de manera racional i freda? ¿Per què insistir en allò que no és possible? ¿Què més ha de passar per tal que es reconegui que l’única resposta nacionalment digna que ens queda és la independència?

No menys sorprenent és que Josep Antoni Duran i Lleida accepti que fer un nou Estatut va ser un error, però que llavors el vulgui salvar mirant cap a una altra banda, afirmant en una recent entrevista a l’AVUI que “digui el que digui el TC, Catalunya és una nació”. No es tracta pas d’això. Per ser nació en un pla retòric però sense atributs, no caldria ni tenir Generalitat. Del que discutim és de ser nació amb totes les conseqüències. De poder garantir el nostre futur polític i econòmic sense espolis; de defensar la nostra llengua sense intromissions a l’escola; de poder veure les nostres televisions a tot el territori lingüístic –un dret que valencians i balears, gràcies a les directives europees, sí que tindrien garantit si Catalunya fos un Estat dins d’Europa!–, o de poder conservar els nostres arxius amb instruments com el dret de tempteig, que sí que exerceix Espanya.

L’editorial ha posat de manifest, doncs, que els nostres polítics se senten incòmodes i confusos davant d’un país que, efectivament, aquesta vegada no respondrà amb indignitat perquè ja ha dit prou i pensa que s’ha acabat el bròquil. Perquè ¿què és si no resultat de la incomoditat i la confusió que Artur Mas respongui a El País que “una consulta sobiranista evidenciaria que Catalunya vol ser espanyola”? Probablement, el que fa Mas és buscar pretextos per no haver de dir que CDC encara no sap què vol exactament per a Catalunya. A tot arreu, una pregunta política d’aquesta naturalesa sol venir avalada per uns partits amb els seus projectes. Com ho fa el SNP a Escòcia. ¿Com sap Mas la resposta, si encara no ens ha fet la pregunta ni ens ha dit si està disposat a liderar el país per tal que digui que no vol ser espanyol? Una part de la nostra classe política i una part encara significativa del país, no és que tingui por d’un no a la independència, sinó que allò que tem és que digui sí.

Certament, el gran desafiament que planteja el final del model autonòmic és com iniciar un procés de desconstitucionalització. L’independentisme només pot avançar si és capaç definir els futurs perfils del país, però també si és capaç d’aconseguir que es faci clar el procés de dissolució de les antigues estructures, encara tan feixugues. I sobre el suport actual a l’independentisme, no sembla pas que sigui un objectiu més llunyà que el de la pau al món o acabar amb la fam, aturar el canvi climàtic o lluitar contra la ignorància, empreses totes elles molt més dificultoses i no per això menys mereixedores d’una adhesió incondicional. L’independentisme no incendia Roma, sinó que proclama la Pentecosta.