Doctors té la ciència política catalana i, particularment, experts en sistemes electorals que ja hi han dit, diuen i diran la seva mentre s’escola el termini de tres mesos que la ponència conjunta del Parlament s’ha donat per tal d’elaborar un projecte de llei electoral per a Catalunya. Sense immiscir-me en llur terreny, sí que voldria fer algunes observacions de caràcter històrico-polític al voltant ja no d’aquesta futura norma legal, sinó tan sols d’un aspecte concret seu: el de la possible ponderació territorial del vot.

Comencem per constatar l’evidència: si, després de tres dècades d’autonomia, Catalunya encara no té una llei electoral pròpia, la responsabilitat és de totes les forces polítiques, no tan sols dels que van governar 23 anys. Durant la legislatura de 1980 a 1984, quan Convergència i Unió estava llunyíssim de la majoria absoluta, ni els annals parlamentaris ni les hemeroteques no registren cap gran ofensiva de l’oposició d’esquerres exigint la dita llei. De fet, ni en aquella ni en les quatre legislatures següents no sembla que el Partit dels Socialistes atribuís a la normativa electoral vigent cap responsabilitat en les successives derrotes electorals que encaixà davant Pujol; i és lògic, perquè no n’hi tenia cap.

L’entrada d’aquesta qüestió en l’agenda política del PSC té, doncs, una data precisa: el diumenge 17 d’octubre de 1999. Aquella nit, l’escrutini de les eleccions catalanes celebrades durant la jornada donà un resultat insòlit: el PSC-Ciutadans pel Canvi (en coalició parcial amb Iniciativa Verds) superava en 6.000 vots CiU, però els nacionalistes de Jordi Pujol quedaven 4 diputats per damunt i podrien conservar el govern gràcies al pes una mica més gran dels vots lleidatans o gironins sobre els sufragis barcelonins. Va ser la notòria enrabiada de Pasqual Maragall davant la frustració del seu triomf allò que convertí la crítica de la “injusta” norma vigent i la promesa d’una llei electoral catalana “veritablement democràtica” en peces bàsiques del discurs opositor socialista entre 1999 i 2003.

Ara, és de veres injust i poc democràtic el sistema de proporcionalitat i de ponderació territorial del vot que ha regit totes les eleccions al Parlament de Catalunya des del 1980? Contestem amb més preguntes: és injust i antidemocràtic el sistema electoral britànic, que deixa al tercer partit gairebé sense representació parlamentària, malgrat que tingui el 18 % dels vots? Ho és el francès, majoritari a dues voltes, potinejat diverses vegades en les darreres dècades per servir als interessos dels governs de torn? Ho és la llei orgànica de règim electoral general espanyola (Loreg), de la qual la norma provisional catalana no és més que un reflex?

Examinem-ho. A les darreres eleccions generals, del març de l’any passat, el cost mitjà d’un diputat (resultat de dividir el total de vots a candidatures pels 350 escons del Congrés) va ser de 72.710 sufragis. Al PSOE-PSC, però, els seus 169 diputats li van sortir de mitjana més barats, a 66.797 vots la peça, pràcticament el mateix preu que al PP, mentre que a CiU –per exemple– li costaven força més cars (77.942 vots), i encara més a Esquerra (97.177). On les diferències resulten flagrants, però, és en els vots que costa un diputat no segons la sigla, sinó segons la circumscripció per la qual és elegit. D’acord amb l’escrutini del 2008, un escó al Congrés per Madrid va exigir de mitjana 99.966 paperetes, i per Barcelona 88.921; en canvi, un escó per Terol només demanà 28.614 sufragis.

Tanmateix, i a pesar d’aquestes xifres que algú podria considerar escandaloses, ningú no s’ha plantejat seriosament en trenta anys la reforma del sistema electoral espanyol. Bé, gairebé ningú; darrerament ho han fet les dues formacions més brutalment perjudicades per les disfuncions que acabo d’apuntar: Esquerra Unida i Unió Progrés i Democràcia. Els nacionalistes catalans (CiU, ERC) deuen haver temut que qualsevol canvi en la Loreg encara els penalitzaria més (de fet, no han estat poques les propostes en aquest sentit, fins i tot d’excloure’ls del Congrés i recloure’ls al Senat). I tant socialistes com populars resten encantats de la vida amb unes regles del joc que afavoreixen la formació de majories i, per tant, els dos grans partits d’àmbit estatal.

És en aquest context que no puc estar més d’acord amb les manifestacions fetes fa un parell de setmanes pel conseller de Governació de la Generalitat, senyor Jordi Ausàs, en sengles entrevistes a El Punt i El Temps. Des de la simplificació dels titulars periodístics, el conseller Ausàs manifestava: “No és més democràtica una llei que s’acosti al concepte d’una persona, un vot”. En efecte, la qualitat democràtica d’un sistema electoral no es mesura per l’estricta igualtat del pes polític d’un vot en cada districte. Si fos així, no hi hauria gairebé cap país democràtic al món. “La llei electoral –afirmava també– ha de discriminar positivament els territoris menys poblats”, igual com la llei espanyola garanteix un mínim de dos diputats per província, al marge de quin en sigui el cens, perquè Teruel –o Sòria– también existe.

Per últim, hi ha un argument irrebatible que desemmascara el doble llenguatge d’algunes formacions polítiques: “Els que reclamen aquí una llei electoral més proporcional –diu Ausàs– no ho plantegen a l’Estat”. Doncs si volen guanyar crèdit com a puristes del proporcionalisme, que comencin per exigir-ho a Madrid. Catalunya, en conjunt, hi sortiria guanyant.