Antón Costas és catedràtic de política econòmica de la UB. I precisament avui, si alguna cosa és imprescindible, és que el govern impulsi una política econòmica encertada que tregui el país de la cua d’Europa. Costas en dóna detalls.

Josep Oliver diu que res tornarà a ser com abans de la crisi: les taxes de creixement no seran tan altes, la construcció haurà reduït el seu pes...
Probablement té raó. Però això no vol dir que sectors com la indústria automobilística, el turisme o la construcció desapareixeran. Aquests sectors continuaran sent motors de creixement i ocupació a Espanya, però hauran de ser més productius i innovadors.

El model de creixement ha de canviar?
Ha de millorar gradualment, de la mateixa manera que els cotxes de Fórmula 1 es perfeccionen cursa a cursa.

Per fer-ho, vostè ha enumerat cinc erres: rescat, recuperació, reconversió, reforma i reequilibri. ¿El rescat del sistema bancari ja s’ha completat?
No, ni en l’àmbit internacional ni encara menys a Espanya, on s’ha comès l’error de creure que el nostre sistema financer no tenia actius tòxics.

Les hipoteques ho són?
Els balanços de bancs i caixes tenen una bona proporció d’actius vinculats al sector immobiliari, on s’ha de dur a terme un ajustament de preus molt important, cosa que augmentarà la morositat i farà baixar el valor dels actius que han esdevingut tòxics.

Què ha fet el govern per resoldre-ho?
El govern s’ha autoconvençut que teníem el millor sistema financer del món i això ha provocat que les mesures necessàries per sanejar el sistema financer s’hagin endarrerit: el FROB s’acaba d’aprovar a Brussel·les!

Suspèn el govern en aquest àmbit?
El govern s’ha deixat portar per un optimisme irreflexiu que, aplicat al sistema financer, ha fet que no es prengués cap mesura amb la rapidesa necessària. I això té un cost important per al mateix sistema financer, tindrà un cost important en termes de dèficit fiscal i té ja un cost a l’economia real, perquè s’ha assecat el crèdit.

Josep Oliu argumenta que hi ha liquiditat però que la demanda ha baixat.
El crèdit s’ha assecat per a famílies i empreses, mentre que les grans empreses en segueixen rebent, i fins i tot més barat que abans.

Segona erra: recuperació de l’activitat.
Avui depèn del crèdit, sobretot a l’exportació.

La Caixa augura que la recuperació de l’economia vindrà del sector exterior.
Perquè la recuperació vingui de l’exterior, les empreses han de tenir crèdit a l’exportació: el venedor ha de poder finançar el comprador.

Expliqui’s.
Fins fa un any, el comprador es presentava diners en mà per adquirir una cotxe o un habitatge. Avui, el que vol vendre ha de poder finançar parcialment la compra. I això succeeix també en el cas de les exportacions. Fixi’s que Alemanya i França estan facilitant el crèdit a les empreses que exporten perquè puguin finançar els compradors estrangers.

S’ha fet alguna cosa similar a Espanya?
No, i és fonamental donar crèdit a l’empresa exportadora i mantenir un cert corrent d’ingressos a les famílies.

El consum, certament, és molt dèbil.
Estem patint anorèxia!

Vostè ho ha atribuït als baixos salaris. En canvi, Paul Krugman recepta per a Espanya una rebaixa d’un 15% de salaris i preus per sortir del forat.
Cal distingir entre el curt termini i el mitjà. A curt termini has de mantenir el consum: és la base del capitalisme! Has de garantir que els que tenen més propensió a consumir en relació la seva renda, és a dir, els que tenen menys riquesa, ho puguin fer. Si a les classes acomodades els dónes diners, no consumeixen tant com les classes més modestes.

I a mitjà termini?
Un país com Espanya, amb un dèficit comercial important, ha de guanyar competitivitat. I per fer-ho, sense poder variar el tipus de canvi, s’han de reduir els salaris i els preus dels teus béns en relació amb els dels teus competidors estrangers. D’això parla Krugman. I això significa millorar la productivitat i la capacitat financera per exportar.

L’augment de l’IVA, previst per al juliol, perjudicarà més els que tenen menys renda. Això afeblirà el consum!
Si abans d’apujar l’IVA no es consolida la recuperació, penalitzarem doblement els que més pateixen la crisi: primer, perquè no tenen feina, i segon, perquè els augmentem la càrrega fiscal.

Quan els polítics diuen “consumiu!”, sembla que vulguin tornar als hàbits que ens han portat a la crisi! És així?
La crisi no s’ha originat perquè consumíssim massa! S’ha originat perquè hi ha hagut dues bombolles molt grans: la immobiliària i la del crèdit, que no s’ha de confondre amb el consum. Els que van practicar consum excessiu són els que van adquirir habitatges com a inversió, amb crèdit al 100%, amb el convenciment que els preus mai baixarien i la idea de rebre elevades plusvàlues futures. El consum que s’ha de reactivar és el de la gent que necessita un sostre i menjar.

Tercera erra: reconversió. S’ha referit a Schumpeter per explicar-ho.
Transitem del curt al mitjà termini. Hem fet una transfusió a l’economia privada per parar l’hemorràgia de la crisi. Això és Keynes. Ara toca la rehabilitació del pacient. I per fer-ho convergeixen dos elements, un d’immediat, vinculat a la sequera del crèdit, i un altre de fons, que impacta sobre l’aparell productiu. El crèdit s’ha assecat, i el crèdit és a l’economia el que l’oli és al motor d’un cotxe. La crisi ha assecat l’oli per a les pimes, i per això fan fallida. I en segon lloc, hi ha un element schumpeterià de fons: el canvi tecnològic i la competència internacional, que ens obliguen a una reestructuració de part del teixit productiu.
Bona part de l’atur s’ha generat en sectors que no es recuperaran. A aquests aturats se’ls ha de reciclar.
En una crisi, tenir una bona part del teixit empresarial petit és un problema per a l’ocupació. Les empreses petites només poden ajustar els costos reduint ocupació, expulsant els treballadors de l’empresa sense donar-los l’oportunitat de continuar a l’empresa i reciclar-se.

La llei d’economia sostenible ha de servir per reconvertir els treballadors...
Aquesta llei pot provocar una bombolla de les energies renovables.

Zapatero l’anomena sostenible perquè canviarà el model productiu.
Zapatero pensa que canviar de model productiu és com anar a un concessionari per canviar de cotxe. La partida de despesa que més es redueix en els pressupostos d’enguany és la de R+D+i! Estem invertint massa en ciment i hauríem de fer-ho més en coneixement i persones.

Quarta erra: reforma de les institucions socials perquè vigilin el sistema.
Institucions en sentit ampli. Em refereixo també a les conductes. La cultura que han difós les escoles de negocis diu que un bon executiu és el que augmenta el valor de les accions a curt termini. Aquesta és una cultura depredadora que provoca un gran transvasament de recursos de l’empresa cap alts directius.

No hem après la lliçó: els bonus tornen a estar a l’ordre del dia.
El que està succeint al mercat de titulitzacions de pòlisses d’assegurances de vida als EUA és igual que el que va passar amb les hipoteques subprime. Cal un control democràtic més exigent dels comportaments financers.

Ha apel·lat als sindicats, partits socialdemòcrates i mitjans de comunicació com a institucions de control.
Aquestes tres institucions, que van controlar les conductes avaricioses durant els 60 i 70, s’han debilitat. Obama, quan vol fixar un impost sobre la banca, vol recuperar la capacitat de control de la societat democràtica d’aquestes conductes. És indispensable aconseguir-ho. Si no ho fem, aviat tindrem una altra crisi.

Última erra: reequilibri dels comptes públics. Els banquers alerten del perill que suposa un dèficit tan elevat.
Aquest perill existeix. Però en això hi ha cinisme: aquells que ara ens fan agafar por amb el volum del deute són els que van incloure als seus balanços actius dubtosos que hem hagut de cobrir amb els nostres impostos. Aquestes elits han de repassar la història, perquè podem cometre les mateixes errades que es van cometre a la crisi del 29: reduir la despesa massa ràpid i apujar els impostos a les classes mitjanes.

Anem cap a aquest camí?
Avui pensem que les democràcies són institucions que estan molt consolidades i que els nostres països poden suportar tota mena de sotracs. I si gestionem la política fiscal com demanen els banquers, estem condemnant l’economia a un atur massiu. Hem de saber manejar la histèria amb el dèficit i el deute.

Ha dit que “falta bona política”. Tanmateix, des del Cercle d’Economia diuen que els polítics no estan a l’altura.
Necessitem entendre millor en quina situació ens trobem, tenir en compte quines són les nostres capacitats i definir una estratègia de sortida que estigui guiada pel nosaltres i no pas pel jo. Si tots actuem així, tenim prou capacitats per sortir de la crisi.