L’entrada en vigor de la llei de llengües d’Aragó arriba envoltada de massa dubtes sobre la seva eficàcia. Si l’aprovació de la llei va significar només un tímid pas endavant, en tant que reconeixia el català com a llengua parlada a l’Aragó però en rebutjava la cooficialitat, aplicar-la aporta més interrogants que solucions.

El procés que hauria de dignificar el català de la Franja de Ponent –amb un calendari farragós i sotmès a contingències polítiques– entra en contradicció amb les intencions de dotar aquesta llengua d’altres noms, afavorint particularismes que amenacen la unitat. També la pretensió de constituir un organisme normatiu específic per al català d’Aragó, sense relació amb l’IEC, és un altre punt fosc d’una llei que, malgrat tot, suposa una esperança cap a la plena normalització d’aquesta llengua compartida.