La setmana passada un servidor va sostenir que el Barça havia de deixar enrere les celebracions i començar de zero. Al següent partit el Barça va perdre a casa amb el Sevilla a la Copa del Rei, el títol que equilibra les ansietats d'alguns jugadors de la plantilla. Aquest diumenge, el Barça ha fet cinc xuts i cinc gols davant d'un equip, candidat al descens, que si arriba a mostrar la mateixa eficàcia que els blaugrana a la mitja hora s'hauria avançat 3 a 0. Alguns diran: "Com pot dir això amb un 0 a 5 final?". Doncs dient-ho com a constatació dels fets.

Però com que un servidor avui no té ganes de ser criticat per haver constatat evidències, com sol passar, avui prefereix ser criticat per opinar amb absoluta subjectivitat i sense cap propòsit de fer de notari del que ha passat. Per això se centrarà en el "com", en el tercer gol de Messi, en la plasticitat i la bellesa d'un gol profundament harmònic i seductor. Sense cap mena de dubte, el millor i més memorable d'un partit que, més enllà del resultat (ja fa mesos que un servidor sosté que no és resultadista ni vol ser-ho -perquè es pot gaudir del futbol sense ser-ho), deixa a Guardiola, segur, la preocupació pels primers 30 minuts del partit, en què un equip manifestament inferior ha fet ballar el campió del món.

Però el gol de Messi... és un gol instantani. Li manca la bellesa col·lectiva d'un gol de jugada, no és fruit d'una combinació, d'una paret, d'una passada en diagonal a l'espai, d'una centrada amb rosca. Li manca la bellesa de la transcendència: tant era, no alterava en res el partit, ni significava res ni permetia res. Era un gol més al marcador. Per a un resultadista, era una xifra. Però per als que gaudim del futbol a pesar dels resultats, el gol de Messi és una meravella.

La seqüència: Bojan passa enrere la pilota, a la frontal de l'àrea. Messi, que segons abans havia reclamat sense insistència la pilota, la veu atansant-se i ràpidament processa en el seu cap la decisió que està prenent: un toc subtil, suau, aprofitant la direcció de la pilota i la velocitat per elevar-la amb rapidesa però suavitat i dipositar-la amb delicadesa a l'esquadra de la porteria. Pim, pam. Sense força, amb talent. Sense improvisació, amb càlcul. Sense èpica, amb tota la lírica del món. Una meravella per contrarestar les mancances inicials de l'equip. Segur que Guardiola n'ha pres nota.