Si les explícites declaracions de l’empresari Gerardo Díaz Ferran no ens han fet prou mal als morros, el micròfon traïdor de l’Esperanza Aguirre ens hauria de fer caure la bena dels ulls d’una punyetera vegada.

Darrere d’un discurs de bonhomia, de superació personal i solidaritat col·lectiva s’hi amaga la defensa d’interessos individuals i la recerca de fórmules d’enriquiment personal. Ens tenen ben enganyats els buscadors d’amiguismes, els defensors de les oligocràcies i els enquistats en el manteniment de privilegis, perquè han bastit una pantalla en què tot són somriures i bones maneres, però que així que fem mitja volta ensenyen les dents i mosseguen sense compassió.

El pragmatisme de cara a la galeria serà un recurs eficaç mentre estiguem disposats a creure’l. I així ens prenen per ximples, cada dia, a cada hora, i continuem incapaços de dir prou.

I no es pensin que el fet que Díaz Ferran sigui un empresari madrileny i Esperanza Aguirre una política madrilenya ens salva, que aquestes coses també passen a l’oasi. I tampoc creguin que aquesta actitud és exclusiva de polítics i empresaris: el verí està estès per totes les capes de la societat.

I continuem jugant.