Llegesc a la contra de La Vanguardia una entrevista de Víctor Amela al sociolingüista John Edwards, de qui l’editorial Aresta acaba de publicar, en català i castellà, el llibre Un món de llengües. Edwards és anglès de naixement i quebequès d’adopció, ha dedicat els seus esforços acadèmics a l’estudi de la diversitat lingüística i és un defensor convençut de l’anomenada ecologia lingüística, que entre altres coses propugna la necessitat de protegir aquesta diversitat.

Edwards comença l’entrevista amb una afirmació que val la pena apuntar: “Cap llengua, dialecte, modisme o gir local és més o menys valuós que un altre”. Pot semblar una obvietat, però no ho deu ser tant, perquè hi ha qui li costa molt entendre-la. Recordo que és una idea que vaig sentir repetir molt en els meus anys universitaris: cap llengua és més important o valuosa que una altra. Tant ho vaig sentir dir, que vaig arribar a estar convençut que es tractava d’una veritat establerta i acceptada per tothom, de l’estil que dos i dos fan quatre o que la Terra és rodona.

Ignorava, il·lús de mi, que la lingüística (i la sociolingüística) forma part de les disciplines científiques amb les quals tothom es veu amb cor, juntament amb la història i alguna més. Poca gent gosa formular teories de sobretaula o de barra de bar a propòsit de l’arquitectura, la trigonometria o la termodinàmica. Però quan es tracta de la llengua, qui més qui menys és capaç de proclamar els seus principis i de defensar-los a peu i a cavall, per més insensats que siguin. Això s’explica per un motiu que també treu a col·lació Edwards: “la llengua és una senya d’identitat grupal, i, per això mateix, matèria d’estudi molt sensible”.

A nosaltres ens ho ha de dir, senyor Edwards. Tan grupal i tan sensible és la matèria, que en aquest estimulant país anomenat Espanya el principi d’igualtat entre llengües queda impugnat per la mateixa Constitució, quan estableix que els espanyols tenen el deure de conèixer una llengua però només el dret d’usar-ne unes altres. En aquest sentit, vénen bé unes altres declaracions del mateix Edwards, segons les quals el monolingüisme “no és una aspiració natural, i ni tan sols intel·ligent”; de fet, “són rars els països monolingües purs”. Pel que fa al bilingüisme, el sociolingüista el defineix com “un equilibri inestable, que pot ser patit com una tensió i una amenaça o aprofitat com un estímul i una oportunitat”.

Sàvies paraules que farien bé de gravar-se en algun lloc visible tots aquells ferms partidaris de les virtuts del bilingüisme que després, a l’hora de la veritat, resulten ser més monolingües que un terròs. No farem cap llista de noms perquè ompliríem tot el diari i encara no hauríem començat. Senzillament, es tracta de la vella recepta hispànica en matèria de política lingüística: el bilingüisme és una cosa esplèndida, sempre que el practiquin els altres (però alerta amb la manera amb què ho facin, perquè aleshores se’ls titllarà de feixistes i totalitaris). I el monolingüisme –en castellà– és una cosa més esplèndida encara, que hauria de ser l’estat natural i insuperable en què haurien de viure tots els éssers humans. Una aspiració que no és natural ni intel·ligent, però aquí la tenim.

Ah, pel que fa al català, Edwards hi veu “un gran exemple de recuperació de l’ús social d’una llengua, que ja agradaria a centenars de llengües en declivi”. Llengües en declivi, snif.