Quedarà per als manuals –com a símbol resplendent de la qualitat de la política econòmica del govern Zapatero– la increïble mesura de la famosa deducció dels 400 euros. Una idea que es va anunciar en un míting preelectoral del PSOE, ara fa exactament dos anys, i que, segons el president del govern espanyol, era possible gràcies a “una economia ben gestionada en la qual hem estalviat i que sabem dirigir cap a on els ciutadans ho necessitin”.

Passat aquest temps, i renovat el mandat de Zapatero, la situació de l’economia catalana i espanyola és la pitjor d’Europa. Aquells 400 euros, que havien de reactivar el consum, no han servit de res i ara, quan retiren aquesta deducció, els pensionistes es troben amb una reducció real dels seus ingressos. Això sí, amb una carta de Celestino Corbacho a la seva bústia que diu, literalment, que “el manteniment del vostre poder adquisitiu queda plenament garantit i millorat”. Tot un sarcasme.

El dels jubilats és un col·lectiu relativament indefens. No pot prendre mesures de força i és difícil de mobilitzar. Però incideix fortament en l’opinió pública perquè, des de tots els punts de vista, està estretament connectat amb tots els àmbits de la societat. I la remor de fons està arribant a tots els racons, a més de la portada d’aquest diari.

“Sí que ve de quinze euros”, deia a l’AVUI Miquel Cendra, un pensionista malalt que no pot fer les tasques de la llar i que, a més, ha de pagar una persona que l’ajudi amb la seva dona, que té reconegut un 67 per cent d’invalidesa. I com ells, milers de persones que, la majoria, van posar-se a treballar a una edat en què ara tindrien la consideració de nens.

No s’haurien de poder guanyar unes eleccions amb 400 euros. En quin moment l’esquerra es va tornar així?