L’experiència d’haver coordinat el referèndum sobre la independència de Catalunya a Osona, on el 42% dels 120.000 ciutadans amb dret a vot l’han exercit, malgrat haver-se organitzat sense cap suport institucional ni recursos públics, sota la constant vigilància i boicot dels governs espanyol i català, i del PSC, amb el silenci dels mitjans espanyolistes i/o controlats pel PSC, comptant amb la sola força del poble, des de la base i amb la base, acumula tantes emocions i reflexions, tants i tan variats sentiments, que fan difícil descriure’ls en un sol article. Hem estat capaços de fer-ho perquè no sabíem que era impossible, com sovint s’ha dit dels autors de la independència dels Estats Units d’Amèrica, i perquè no hem fet cas dels saberuts, dels assenyats, i dels que tot s’ho fan venir bé per justificar l’immobilisme. Hem confiat en el poble, i el resultat és esplèndid. És aquesta la primera lliçó que les més de 2.000 persones que hem treballat voluntàriament i gratuïta hem après: sense la confiança del poble, sense la col·laboració de tothom, res no és possible. Cal organització, cal saber què vols i no defallir mai, cal treballar molt i més, però res d’això importa si no confies en el poble, si no et guanyes la seva confiança donant-la d’antuvi.

Avui, però, cal també parlar dels raonaments i criteris que resulten d’aquesta experiència, i de reiterades meditacions sobre la trajectòria de la Nació. Els que hem tingut o tenim en la vida pública catalana, en qualsevol dels seus aspectes: social, polític, cultural, etc., una representació més o menys qualificada i notòria, tenim l’obligació de parlar clarament i amb tota franquesa, de proclamar la veritat que resulta de l’experiència de més d’un segle de catalanisme autonomista.

Les conclusions de la trajectòria nacional i política de Catalunya des dels darrers decennis del segle XIX fins al present 2010 poden resumir-se en aquesta opinió: Catalunya ha seguit una falsa ruta i ha arribat en gran part a ser víctima de la seva pròpia ceguesa. Aquesta falsa ruta ha estat l’autonomisme, la recerca de l’autogovern per via de l’encaix a o amb Espanya.

Mentre el catalanisme s’entestava, d’Almirall a Carod, de Prat de la Riba a Maragall, de Macià a Pujol, de Cambó a Porcioles, a aconseguir l’autogovern dins l’Estat espanyol, nació rere nació a Europa i al món assolia la independència. Més de 150 Estats dels que hi ha ara al món no existien quan va començar la falsa ruta de l’autonomisme catalanista, la gran majoria dels Estats a Europa s’han creat mentre a Catalunya no hem fet més que caure una vegada i una altra al parany espanyol.

Potser era inevitable la falsa ruta quan la resposta espanyola a les reclamacions catalanes era la repressió policial i militar, la dictadura anticatalana que cloïa una vegada i una altra qualsevol avenç: Primo de Rivera dissol la Mancomunitat, la República dissol el Parlament i engarjola el govern, Franco dissol la Generalitat i assassina el president, i tots s’entesten a assimilar els catalans, convertir-los en espanyols, i fer efectiu el principi de les nacionalitats enunciat per Mazzini: a cada Estat, una nació. Mai van gosar els catalans assumir majoritàriament el principi “a cada Nació, un Estat”, però això no ha impedit que els espanyols hagin sempre volgut i treballat per aconseguir la nostra desaparició com a poble, fer del seu Estat el que sempre han proclamat les seves Constitucions: l’Estat de la Nació espanyola, indissoluble i indivisible.

Per primera vegada, en una democràcia consolidada on no són possibles per a Espanya ni els cops d’Estat, ni les dictadures, ni la repressió violenta de la voluntat majoritària dels catalans, el comptador és a zero, i tot depèn de nosaltres. Catalunya serà el que la majoria dels catalans vulguem, si votem la independència la tindrem. Si som part de l’Estat espanyol, Catalunya serà el que la majoria dels espanyols vulguin. Ningú és capaç de defensar a hores d’ara que per als catalans és millor ser una comunitat autònoma espanyola que tenir un Estat propi independent, que ens és més favorable perdre més de 22.000 milions d’euros cada any en benefici d’Espanya que quedar-nos-els, que aconseguirem a Espanya alguna de les reivindicacions saldades en fracàs dels darrers lustres. Ni tenim Estatut, que refusat pel PP i ribotat pel PSOE serà castrat físicament i química per llur terminal, el Tribunal Constitucional espanyol; ni gestionem ports i aeroports; ni som presents a les taules de comandament de la Unió Europea; ni els nostres cotxes duen les nostres matrícules; ni tenim seleccions esportives internacionalment reconegudes; ni la nostra llengua té protecció ni estatal ni europea; ni rebaixem un espoli fiscal que creix cada any; ni construïm les infraestructures que necessitem. La manca d’independència no és ja només una qüestió de dignitat, fa temps que ens du a una decadència accelerada cap a la província marginal.

Avui, l’autonomisme és un cadàver, perquè Espanya l’ha mort. Calia l’entesa espanyola per fer-lo viable, i s’ha acabat per sempre. A la mà estesa han respost mossegant, la col·laboració en benefici dels interessos espanyols no ha merescut més que insults, la pedagogia a Espanya ha tingut com a resultat que cada cop ens menyspreïn i odiïn més. Hem superat, catalans i espanyols, el punt de no retorn: més i més espanyols estan farts d’uns catalans que els impedeixen emmirallar-se en un Estat propi i homogeni, que els fan perdre energies i autoestima; més i més catalans conclouen que a Espanya no hi ha res a fer, i l’única solució viable és la independència; i uns i altres no tenim de fa temps cap altre projecte compartit que fer-nos mútuament mal. Tothom veu normal a Espanya que els impostos dels catalans s’usin per comprar col·leccions catalanes i endur-se-les a Espanya; tothom veu normal a Catalunya que l’Estat espanyol espoliï Catalunya.

És l’hora del divorci i la independència, que a diferència del matrimoni i la federació, que necessita el consentiment de dues parts, només necessita la voluntat d’una de les parts. Ho serà de la part catalana, exercint el dret democràtic del vot que ningú pot impedir, ni tan sols quan s’organitza privadament com als actuals referèndums, on prop de 200.000 catalans han votat independència. Si volem i votem, podem.