(Potser) abans, quan la pressa no havia dinamitat el rigor, els mèrits podien portar-te a posicions elevades. Les capacitats, les aptituds, l'esforç, el respecte, el criteri, la personalitat i la humilitat podien sublimar-se en una posició laboral de mèrit, l'esforç podia ser recompensat. Ara el que importa és l'estratègia, la intel·ligència emocional, la picardia, l'oportunitat, allò d'"estar al lloc adequat en el moment adequat", sigui el lavabo del passadís quan hi entra l'amo, sigui la cadira de prop del despatx de l'amo quan aquest acaba d'acomiadar el teu cap. Casualitat, servilisme, saber intrigar, absència de compassió, trepisme, neutralitat, obediència, sort.

Aquesta degradació/derivació de la meritocràcia en una mena de mediocricràcia explicaria, entre molts altres desastres quotidians, els suplicis que hem de suportar quan escollim veure els partits de futbol per la tele amb l'àudio habilitat. Els comentaristes i els comentaris solen ser d'unes puerilitat, fotesa, parcialitat i vacuïtat que fan mandra. Opinions contradictòries, tòpics en cadena que entren en bucle i ofeguen tota intel·ligència, imaginació i tendresa cap al futbol com a esport, i, en síntesi i com a monstruosa concreció de la deriva que patim, una còsmica, trista, paradigmàtica i significativa absència d'ambició, un conformisme pragmàtic i egocèntric que impedeix als professionals (sic) créixer ells i fer créixer les audiències que, malgrat tot, de vegades encara els escoltem, llegim, veiem.

Que consti: l'error, l'encert, l'enginy són virtuts que sovint se'ns escapen. Som humans i per tant limitats, i hem de saber acceptar els nostres límits. L'articulista és el primer de fer-ho: ara i aquí. Després vénen els insults rebuts, però són un dany col·lateral en tota exposició pública, no fan mal. El que fa mal, i el que hauria de fer mal a molts professionals de molts gremis, és l'estancament, el conformisme, el servilisme, la demagògia, la simplicitat, l'absència d'imaginació, la perpetuació de tòpics, el creixement zero, la còpia i la rèplica, la personalitat neutra, la mediocritat. L'absència del discurs propi.

Per sort, per a alguns almenys, el futbol s'explica per si mateix i no cal escoltar-ne l'àudio quan se'n miren transmissions. I, curiosament, se n'aprèn més sense veu que guiats per comentaristes acrítics i sense ni imaginació ni valor per conduir la transmissió amb personalitat, criteri i intel·ligència. Esclar que, per fortuna (per mèrits) hi ha excepcions, però poques, poquíssimes.