Som a tocar d’unes eleccions que tothom considera transcendentals per al futur del país. El cas és que no tan sols elegirem govern per a quatre anys més sinó que amb el vot apuntarem molt més enllà. En aquest context, és lògic que es temi que el mapa polític quedi alterat per les conseqüències d’aquests anys de desafecció cap als ciutadans per part dels polítics. Però això és poc comparat amb la il·lusió –potser exagerada– amb què altres esperen l’expressió electoral dels darrers senyals públics d’una més gran ambició nacional. En conseqüència, els resultats són més incerts que mai. I és per això que cada partit busca apressadament la seva nova posició en funció de la lectura que fa de l’actual realitat social i política catalana. Perquè, si en alguna cosa hi ha acord, també, és que els tradicionals eixos de la política catalana –el nacional i l’ideològic– han mogut el seu punt de creuament: l’abscissa nacional ha posat el seu punt zero més a prop de la independència, i l’ordenada ideològica, a causa de la crisi econòmica, presenta més disgregació que mai. La centralitat política del 2010 ja no és on era el 2006, i saber llegir bé la realitat els determinarà els resultats.

Tanmateix, en aquestes eleccions hi haurà un nou desafiament que complicarà molt les estratègies electorals dels partits. Aquests, a més a més de situar-se en les coordenades nacionals i ideològiques, hauran de dir si dibuixen l’horitzó de plenitud nacional dels catalans dins del marc constitucional espanyol vigent o si el situen més enllà d’aquesta frontera. Davant d’aquest envit, ja sabem que la posició més conservadora serà la del PSC, que, tal com va anunciar el president Montilla en el seu discurs de Cap d’Any, es pensa mantenir estrictament dins dels compromisos del que quedi de l’Estatut del 2006 després de la sentència del Tribunal Constitucional. Per la seva banda, ICV segueix sortint per la tangent en insistir en la proposta d’un model federal i plurinacional que Espanya, ara i adés, s’ha cansat de fer-nos saber que no pensa acceptar i que, de totes maneres, la Constitució no permet. Deixem de banda el PP, a qui l’Estatut del 2006 va gran i, per tant, només pot fer una proposta nacionalment reaccionària. Queda ERC, que sota la direcció sòlida de Puigcercós sembla disposada a esmenar errors del passat recent en relació amb les expectatives que havia creat el 2003. I, finalment, tenim CiU, que, ara que té la victòria a les mans, s’haurà d’encarar sense escapatòria possible amb el dramàtic dilema que sempre ha anat ajornant: a més de tornar al govern, ¿aspira a portar Catalunya a la independència, o no?

Dit en altres paraules, l’agenda electoral del 2010, a més de la crisi de confiança en els partits, de la crisi econòmica i de la crisi de la gestió d’un Estatut que amb tres anys de vida ja presenta senyals de fatiga en els seus materials, haurà d’incloure el debat sobre la necessitat d’una imprescindible ruptura democràtica amb l’ordre constitucional espanyol en el cas de voler atendre les demandes d’una via cap a la independència. La novetat, des del meu punt de vista, és l’ampli convenciment que dins de l’actual marc constitucional espanyol ja no hi ha més camí per recórrer. L’Estatut no és “un horitzó per a tota una generació de catalans”, com ens deia el president Montilla, sinó una cotilla i, per a molts, el pou on s’ofegaran totes les ambicions.

Les ambigüitats que se sostenien en la confiança d’un possible avenç en l’autogovern sense haver d’esmentar el nom de l’estació final, no es podran mantenir per més temps. I això val, en primer lloc, per als partits sobiranistes. Per a ERC, perquè si vol plantejar seriosament una consulta formal sobre la independència, haurà de dir com pensa produir la ruptura amb una llei de referèndums les preguntes dels quals han de tenir el vistiplau de Madrid. Per a CiU, perquè si surt amb la promesa del concert econòmic, també caldrà que digui com produirà la ruptura necessària amb el recent pacte estatutari, la Lofca, la Constitució o, en darrer terme, el Tribunal Constitucional, que el fan impossible. Però també val per al PSC o per a ICV, perquè hauran de dir ben clarament si pensen posar límits a la mera possibilitat de deixar expressar unes aspiracions democràticament legítimes, ni que no les comparteixin o fins i tot les combatin. ¿Fins on arribarà la responsabilitat democràtica del seu compromís amb Catalunya? ¿Sabran ser tan democràticament rigorosos com ho són els partits laborista o conservador a Escòcia, que no volen la independència però respecten el referèndum que proposa el SNP?

És en aquest marc que és necessari que a les properes eleccions hi hagi ofertes polítiques electorals que plantegin, amb tota claredat, la via d’una futura ruptura radicalment democràtica amb el marc constitucional espanyol. Perquè ara ja sabem –i el Tribunal Constitucional no tardarà a certificar-ho– que dins de la Constitució de 1978 no es pot parlar democràticament de tot. I per tant, no ens podem enganyar: sense ruptura no hi ha més futur que el present d’ara, que l’anar tirant de sempre, que la instal·lació en la nostàlgia de la nació que mai no arribaríem a ser. Es pot entendre que hi hagi partits que sentin l’arribada de noves ofertes rupturistes com una amenaça i que se’n defensin amb arguments tan capciosos com els d’una perniciosa fragmentació del vot sobiranista o amb la banalitat que la política és massa complicada per a novells. Perquè és notori que es tracta d’excuses: que revisin críticament qui va dividir el vot sobiranista quan més falta feia la unitat, o que recordin quantes vegades –tots– han demanat de fer-se una foto amb el líder que ha sabut gestionar amb èxit empresarial i amb resultats esportius un món tan complex i global com el del futbol.

Els fàstics a les ambicions polítiques de Carretero o Laporta, des del meu punt de vista, són més resultat de la resistència a haver-se d’encarar a les propostes rupturistes que anuncien que no pas del temor a la pèrdua de vots. Per dir-ho clar: el recurs a la imatge de les “falses dreceres” per desqualificar l’independentisme no és gaire menys ètic que les acusacions de “messianisme” o de presumpta incompetència a un ciutadà que expressa el desig de dedicar-se a la política després d’haver demostrat un alt compromís, en situacions ben delicades, per la llibertat del país. Torna el vell dilema de la ruptura democràtica, doncs, i aquesta vegada no hauríem d’acceptar més transicions fraudulentes.