Decidit a mostrar a Europa i al món sencer el recte camí per sortir de la crisi, Zapatero proposa ara que els alegres súbdits del regne d’Espanya es jubilin als 67 anys. Bona, aquesta, mestre Zapatero. El governant espanyol ha trobat per fi un tema que és motiu de debat encès arreu d’Europa i que, presentat de la manera oportuna, pot aconseguir allò que Zapatero més desitja en aquests moments: fer veure que ell té una política econòmica digna d’aquest nom.

El problema és que, com sol succeir amb aquest home, tot plegat sona a improvisació i fugida endavant. Qui més qui menys, tots ja enteníem que més aviat que tard havia d’arribar el moment de parlar del sistema de pensions, i no calia ser cap fletxa en matèria econòmica per preveure que l’alegria actual no es podria sostenir indefinidament. Molt bé. Però que qui abordi la qüestió sigui un ZP amb problemes de credibilitat internacional i amb una certa desesperació per marcar paquet d’estadista –aprofitant la seva beca de mig any com a president europeu– fa més por que una pedregada seca.

De cop i volta, s’obre el teló i apareix el ministre Corbacho anunciant que el govern proposa que els espanyols nascuts a partir de l’any 1959 es jubilin als 67 anys. Moltes gràcies per avisar-nos, però dispensi: per què els nascuts a partir del 1959 i no del 1949 o el 1975, posem per cas? I per què als 67 i no als 68, 66 o 69, que és un número sempre suggerent? En quins càlculs, en quins informes es basen aquestes indicacions? Diu que l’objectiu és assegurar les pensions fins al 2030: d’acord, però i els pensionistes del 2039? (pregunta interessada; aquest és l’any en què en teoria s’hauria de jubilar un servidor, si ho fes a l’edat de seixanta-set anys). N’han parlat amb els partits de l’oposició, d’aquest tema? N’han parlat amb patronals i sindicats? Ja que tenim l’ínclit Zapatero al capdavant de la presidència europea, existeix alguna política de coordinació dels Estats membres de la UE en matèria tan sensible? Lluny de nosaltres la intenció de ser intempestius, però tot fa pensar que les respostes a les anteriors preguntes es reparteixen entre dues opcions: no i no ho sap, no contesta.

Tal com l’executiu espanyol ha plantejat la cosa, de moment només se’ns acudeixen un parell de previsions i dues evidències. Primera previsió: per una senzilla regla de tres, si els nascuts el 1959 s’hauran de jubilar als 67 anys, els que van néixer el 1972 ho hauran de fer als 75, i els de la quinta del 1990, als 98 (més o menys). I segona: els fills de l’actual generació en edat laboral seran els primers a viure pitjor que els seus pares.
Pel que fa a les evidències: una, l’Estat de benestar es va construir sense tenir prou en compte qüestions com els fluxos de població o el paper de les economies orientals en l’escena mundial. I dues, que convé fer les coses una darrere l’altra: abans de parlar a quina edat convé que es jubili el personal, seria convenient veure de fer alguna cosa amb el quasi vint per cent d’aturats que té ara l’Estat espanyol.

Llàstima que el govern estigui tan ocupat mirant d’apuntalar el ninot de Mr. Bean perquè no es desmanegui massa, i que la lleial oposició tingui tanta feina d’apaivagar lideresses que es dediquen a escampar lletges paraulotes sobre els seus companys de partit. Vistes les testes brillants que ens governen i les que aspiren a fer-ho, valdrà més que ens resignem a no jubilar-nos mai.