“El cinema en català el van a veure quatre gats”, ha dit un dels empresaris de sales cinematogràfiques, per justificar que resulta antieconòmic subtitular o doblar les pel·lícules a la llengua de Verdaguer.

D’acord. Oblidem-nos de la llei del cinema en català, doncs. (Una llei que es posa en pràctica a tot arreu del món excepte aquí, i que consisteix a fer possible que els habitants d’un país vegin pel·lícules en la seva llengua materna.) Ho veig bé, sobretot de cara als fills dels quatre gats, que siguin menors de tres anys. Aquests menors de tres anys encara no entenen cap altra llengua que la dels seus pèrfids pares. Per això serà educatiu dur-los a veure pel·lícules de dibuixos en una llengua (de moment) desconeguda. Així comprendran, de ben petitets, que són una anormalitat. I també comprendran que hi ha poques coses més terrorífiques que veure una pel·lícula de dibuixos doblada per Emilio Aragón.

Ara bé. Fins ara a mi m’havien dit que les minories amenaçades s’havien de preservar. (Les quatre balenes que queden, els quatre gats aborígens de l’Amazones que encara no beuen coca-cola ni han estat adoptats per l’Sting o la monarquia). Però seria incongruent que es preservessin totes les minories a punt de desaparèixer del món excepte la dels que volíem cinema en català. Si s’ha d’acabar el cinema en català que també s’acabin les balenes. I, sobretot, que no ens tornin a fer anuncis que ens convencin d’anar a veure cinema espanyol i no cinema americà, “perquè el cinema americà té més quota de mercat”. Home. Si les pel·lícules espanyoles que hem d’anar a veure són tan emocionants com Los amantes del círculo polar, no m’estranya.

Vull dir que, posats a deixar que la meva cultura sigui engolida per una altra cultura més gran, jo vull ser engolida per la guai: l’americana.