Els fets són els següents: un jugador fa un gol bonic. El jugador, content, celebra el gol bonic com li ve de gust, sense fer mofa de ningú però sense estar-se d'exterioritzar la seva alegria. El partit es disputa en camp contrari. A partir de la celebració el públic xiula sistemàticament el golejador quan intervé en el joc. El xiulen per celebrar el gol. Com si el xiulessin a vostè per fer la seva feina ben feta, com si el xiulessin a vostè per sentir-se satisfet d'haver fet quelcom meritori.

Es pot xiular a qui es vulgui, des del Rei fins al gos perquè es mengi el pinso, però xiular algú no necessàriament el desautoritza. Fora un disbarat interpretar-ho així i concloure que, en el cas esmentat, l'actitud del jugador ha estat una provocació. És un disbarat, però un disbarat que en l'hipersensible i atrofiat món del futbol s’està convertint en normalitat.

Portem-ho a l’extrem i fer un gol serà ofensiu. De moment, fer-ne uns quants comença a considerar-se una ofensa. Una golejada “excessiva”, diuen, és una forma d’humiliar el rival. Curiós. I quan un equip és manifestament superior, que jugui la pilota una bona estona sense que el rival aconsegueixi enxampar-la també es considera una ofensa. Sorprenent. I si un jugador, en un partit ja resolt, fa un túnel o un barret al rival, també és considera una ofensa, i fins i tot hi ha comentaristes (com els que aquest articulista esmentava la setmana passada) que pronuncien sense despentinar-se èticament frases de l'etil “no és que vull justificar però amb detalls com aquests no m’estranyaria que un rival li etzibés una puntada de peu”. Déu n'hi do. El més freqüent dels tòpics del particular codi diplomàtic del futbol afirma que els exjugadors d'un equip no celebren els gols que li marquen. Això és recargolat i és una evident ofensa a l'equip al qual ara pertany, si filem prim.

Si es manté la tendència, cada dia seran més freqüents imatges grotesques com la de dissabte a Riazor, quan un jugador va dedicar un gol a un company que s’havia lesionat, però el pobre noi va tirar de tòpic i va aixecar els braços assenyalant cap al cel, com si el company fos camí de l'eternitat, quan només era camí de l’hospital. El pobre jugador va ser víctima de la hipersensibilitat demagògica del futbol, que, com posa de manifest l'exemple, pot esdevenir terriblement sòrdida.