Miri que els sindicats se n’han empassat de tots colors. Rectes, doblegades, fent la vertical pont i mirant a Pamplona. Miri que han assistit impassibles a les mesures de fireta que s’han pres aquí per combatre la crisi. Miri que encara és hora de que diguin res del ja difunt model econòmic de la doble T (turisme-totxana) que tothom veia que estava condemnat al fracàs. I ara vet aquí que amenacen amb una vaga general perquè el govern de ZP (Zapatero Plegajà) diu que vol apujar (o no, depèn del dia) l’edat de jubilació, quan aquesta és una de les poques mesures sensates, per no dir l’única, proposada en els dos últims anys.

I, per què és sensata, encara que dir això vagi en contra del que pensa la majoria? Doncs perquè, ens agradi o no, el sol surt per l’est. M’explico. ¿Defenso que haguem de treballar més anys? No és que ho defensi, és que no tindrem més remei. Ei, si volem que això no peti. Amb unes taxes de natalitat com les actuals, la població envellirà i passarà allò que no hi haurà prou cotitzants per mantenir tants jubilats. Jubilats que, a més, cada cop viurem més anys, que aquesta és la gran mare dels ous. No fa pas tant una persona de 70 anys era considerada vella. Ara, amb 80, i salvant les excepcions, encara van a ballar Los pajaritos a Torremolinos. I la generació nascuda a partir del 1955 viurem fins als 90 o els 95 amb una certa alegria. ¿Pot una societat amb una natalitat molt baixa mantenir milions de persones des del 65 anys fins als 90? Doncs no. O treballem més anys o adéu a les pensions. No és una opinió, és matemàtica pura. Després discutiríem si totes les feines són iguals, si l’edat de jubilació ha de ser voluntària, si cal acabar amb aquesta moda de les prejubilacions i del que calgui, però si volem ser realistes, anem ficant-nos al cap que haurem de treballar fins als 70 i que potser ni així tindrem jubilació.