“One for show, one for dough”. Una per mostrar, una per la pasta. Peter O’Toole repetia sovint aquest lema, i Colin Firth fa seva aquesta filosofia. Els seus films recents en són una mostra: ha alternat grans produccions comercials com Mamma mia o Conte de Nadal de Charles Dickens amb pel·lícules més petites i amb més ambicions artístiques, com Genova, de Michael Winterbottom, o Un hombre soltero. Debut darrere la càmera del conegut dissenyador de moda Tom Ford, aquest darrer film s’estrena divendres que ve després de fer que Colin Firth guanyés el premi d’interpretació de la Mostra de Venècia i de valer-li la seva primera nominació a l’Oscar, el mateix any que en farà 50. Després d’anys de fer de secundari, Colin Firth puja a la categoria d’estrella amb tots els honors gràcies al paper d’un professor universitari traumatitzat per la mort en accident de l’home amb qui mantenia una relació amorosa des de feia temps.

Tom Ford no havia dirigit mai. Anava molt perdut?
Dirigir és una feina complexa, hi ha molts aspectes diferents que cal controlar per ser un bon director. Has de saber-ho tot sobre lents i objectius, la llum, has de dirigir els actors, has de saber gestionar els problemes amb l’equip, entendre’t amb els productors... Però per a Tom Ford, al final, el que té importància és la història. Té la capacitat de ser molt honest, i ho va saber aplicar a l’hora de transmetre el que intentàvem dir.

¿Li donava moltes indicacions sobre com dir-ho, sobre la seva actuació?
No em va dirigir gaire, no m’estava dient tota l’estona què havia de fer. Jo crec que va triar els actors perquè, instintivament, pensava que entenien el tipus de personatge que volia representar.

¿George, el seu personatge, té molt de Tom Ford?
Sí, hi ha molt del Tom en aquest personatge, forma part del més profund de la seva psicologia. Seria interessant quantificar científicament quina part del personatge és ell. Com que es tracta d’una història que gira al voltant dels sentiments, hem intentat ser tan honestos com ens era possible, i el treball de Tom Ford ha funcionat bàsicament a través de la recerca de la inspiració, d’encoratjar la imaginació dels actors. Tom Ford té tota una vida al darrere dedicada a pensar a fons un concepte, i a organitzar gent i inspirar-la per compartir el concepte i treballar-lo. Això és també la definició d’un bon director. El cinema i la moda tenen molts elements en comú. Treballar amb ell no m’ha semblat arriscat: té un fort instint per al disseny, la fotografia i la il·luminació, i li agrada el cinema i explicar històries.

En aquesta pel·lícula treballa amb actors molt joves. ¿Es veu diferent, ara que s’acosta als 50 anys?
Ara tinc una actitud més complexa cap als problemes dels personatges, perquè me’ls he trobat abans, o tenen ecos de situacions, de sentiments, que m’he trobat al llarg de la meva vida. Per tant, en certa manera reflecteixo en els personatges en quin punt de la meva vida estic. Odiaria interpretar ara un jovenet enamorat per primera vegada.

¿Li va costar molt a Tom Ford convèncer-lo per fer el paper?
No el coneixia personalment, ni sabia res de les seves aptituds com a guionista i director. Quan vaig llegir el guió, vaig veure clarament que no es prestava a l’esteticisme, no era una història glamurosa, que és el primer que podries pensar quan saps que un dissenyador de moda tan famós vol dirigir cinema. Em vaig sentir atrapat per aquest personatge, i quan vaig tenir l’oportunitat de parlar amb ell, em va convèncer de seguida. A partir de llavors, tot va succeir molt ràpidament.

Per què poseu un cert sentit de l’humor en l’intent de suïcidi del seu personatge?
No veia cap altra manera d’afrontar aquesta escena. El suïcidi és un tema molt melodramàtic, molt tràgic, i crec que, per parlar-ne, s’ha de fer amb humor. A més, el personatge és irònic, el llibre té molt humor. Un hombre soltero és una història molt particular sobre la mort d’un home, però quan ja ha decidit morir, quan ja s’ha acomiadat de tot, coneix un jove que li fa redescobrir el sabor de les coses, les olors... Tot el que li passa, el que veu, el que sent, és més intens, perquè és com la darrera vegada de tot. En aquest sentit, la mort pot ser bella. No és una història feliç, però per mi és una història molt bonica sobre els darrers dies, dels moments que viu i les coses que descobreix.

Si mirem la seva filmografia recent, hi ha des de grans produccions com Mamma mia o Conte de Nadal fins a films petits com aquest o com Genova, de Winterbottom. ¿Canvia amb facilitat d’un projecte a un altre de tan diferent?
Trobes diferències en cada treball que fas. És molt important la diferència de pressupost, els diners limiten molt. Però de vegades és curiós com pots encadenar una pel·lícula petita amb una gran producció; és tan diferent rodar sense extres, o sense un munt d’assistents que t’envolten, només tres actors, una càmera i unes poques persones... Mamma mia va ser molt diferent: rodàvem en estudi sota un fals sol del Mediterrani, envoltats de llums, cables, membres de l’equip... Però fins i tot en un rodatge així, les relacions d’amistat amb la gent són fantàstiques, i tothom està d’acord que l’èxit d’aquesta pel·lícula, a part, naturalment, de la popularitat de les cançons, és la química que es va produir en l’equip. Les cançons eren completament contagioses.

Per aquestes grans produccions devia cobrar força més que per les pel·lícules de Tom Ford o Michael Winterbottom...
No treballes en una pel·lícula de Michael Winterbottom per guanyar molts diners i, definitivament, no tens tampoc aquesta motivació quan treballes per a una pel·lícula de Tom Ford. Però no sóc materialista. Quan era jove, tenia idees pretensioses sobre aquesta feina, volia innovar, ser diferent..., fins que vaig treballar en una pel·lícula. Vaig deixar córrer de seguida aquestes idees, i em vaig convertir en una gran prostituta, vaig començar a treballar per diners en papers estàndard. Peter O’Toole solia dir: “Carinyo, una per mostrar i una per la pasta”. No vivim en un món perfecte.