Des de fora, és molt difícil d’entendre la sotragada viscuda a Reagrupament el cap de setmana passat. I pel que sé, des de dins de l’associació independentista, tampoc no s’entén gens. No sé quina era la gravetat del problema ni quina evidència se’n tenia per arribar a fer un gest, i més que un gest, una gesticulació tan autoritària com la que va fer la seva junta directiva. Però com que el gest que havia de resoldre el problema tampoc no ha estat explicat de manera satisfactòria, la confusió és total i el desconcert arriba als mateixos afectats, a banda i banda. Quan no hi ha explicacions polítiques clares, d’altra banda, és fàcil que s’entri en l’imperi de les interpretacions en clau personalista, a les quals es pretén reduir tot el conflicte. I aquest és un camí de mala sortida.

El cas de Reagrupament, que he estat seguint amb interès, és digne de consideració. En la mesura que ha estat vist com una amenaça electoral, principalment pels que li són més propers a les seves tesis i electorat, és explicable que se n’hagi parlat poc i malament. Tampoc Reagrupament no ha fet gran cosa fins ara per fer-se entendre i desmentir les interpretacions esbiaixades. Ara bé, el perfil dels associats a Reagrupament és veritablement sorprenent perquè, per primera vegada, l’independentisme creix en uns sectors generalment refractari als radicalismes. I això indica que no és que ara aquesta gent s’hagi tornat arrauxada, sinó que l’independentisme s’ha anat tornant madur, serè, assenyat, racional. De manera que feia falta que algú recollís aquest nou esperit, fora dels partits parlamentaris. Els alts perfils professionals dels associats i la diversitat d’edats, o el fet que en el seu gruix no es tracti d’antics militants ressentits amb els seus antics partits, fan dels reagrupats un fenomen realment inèdit, per no dir admirable. Just quan més es lamenta la desafecció política, resulta que una associació política, en pocs mesos, és capaç de mobilitzar més de 3.500 membres que paguen quota i que han estat fonamentals en l’organització de les consultes independentistes.

Reagrupament, però, no és un projecte d’organització fàcil. Una cosa és una associació, d’estil horitzontal i assembleari, que permet la gran diversitat de perfils ideològics aplegats per l’horitzó comú de la independència, i una altra cosa és una estructura organitzativa capaç de traduir aquesta voluntat en una opció electoral d’èxit. En aquest segon cas, l’horitzontalitat impedeix l’eficàcia i la coherència necessàries. I aquí és on, des del meu punt de vista, es produeix la fiblada que ha donat lloc a la rara contorsió del passat cap de setmana. Una de les virtuts de Reagrupament ha estat que, com a associació, només permet la incorporació a títol individual. Algunes plataformes independentistes se n’han queixat, perquè pretenien entrar-hi com a tals, però això n’hauria alterat el sentit i la coherència. Ara bé, el cert és que no tot l’independentisme sense partit està reagrupat. Hi ha vida independentista fora de Reagrupament. I, el que sembla raonable és que, si bé és perfectament lògic que existeixin fórmules d’associació diverses en funció del tipus d’acció que duen a terme, en canvi, a l’hora d’organitzar una oferta electoral, la major part de tot aquest independentisme sigui capaç de sumar energies.

Probablement –des de fora és fàcil de dir–, Reagrupament ha tardat massa a definir com articularia aquesta relació entre l’associació i la plataforma electoral, que difícilment podia estar formada exclusivament pels reagrupats. Per exemple, com ha suggerit algun dels seus membres, hauria estat molt raonable establir una clara incompatibilitat entre les responsabilitats de direcció a l’associació i l’assumpció de càrrecs polítics, a l’estil del Partit Nacionalista Basc. Reagrupament, una associació acabada de crear però amb les eleccions a la cantonada, hauria d’haver pensat que no era l’instrument adequat per elaborar programes electorals per a una candidatura que finalment hauria de respondre a uns criteris ideològicament més diversos i organitzativament més tècnics i més professionalitzats. I el cas és que ni amb una elecció per demarcacions electorals ni amb una de general, no es pot resoldre aquest encaix entre associació i llistes. Màxim, Reagrupament podia escollir en unes primàries possibles candidats per optar, en un segon moment, a incorporar-se a unes llistes electorals amb altres possibles candidats. I Reagrupament podia exigir participar en la redacció del futur programa electoral, una vegada coneguda la candidatura i la seva fesomia final. Però un salt de l’associació a les eleccions en solitari, que l’enfrontés a dues o tres ofertes electorals més de significació semblant, seria una decisió que obstaculitzaria els seus propis objectius.

No voldria entrar més del compte a la vida interna de Reagrupament. Però crec que la simple dimissió-expulsió de quatre membres de la junta directiva i el retorn dels dimissionaris autorehabilitats no és suficient per tancar bé el conflicte. No puc parlar per tots, però hi ha un parell de dimitits que puc assegurar que són Reagrupament pur i dur, i que no mereixen l’exclusió. I hi ha dimissionaris reincorporats que encara no entenen el gest de Carretero i que estan aclaparats per la responsabilitat adquirida i a la qual volen respondre amb dignitat. S’imposa, en la mesura del possible, aplicar-se la medecina pròpia d’una organització que s’autoanomena reagrupament. I s’imposa donar explicacions raonables i, si cal, fer autocrítica. Tot per, immediatament, definir i aprovar tan aviat com es pugui una estratègia electoral i una articulació transparent entre l’associació i les exigències de l’oferta electoral final, per tal d’evitar noves tensions.

Amb tot, i faci el que faci Reagrupament, l’independentisme a Catalunya és una realitat àmplia que ja no farà marxa enrere. En part, no ho oblidem, ja té representació al Parlament a través dels partits actuals. La meva sospita és que de diputats independentistes “en potència” ja n’hi ha molts, si no són majoria i tot. La part d’independentistes que no se sent còmode amb la representació partidista actual, la que no se sent compromesa amb l’actual Estatut i demana una ruptura democràtica que no sembla que els partits actuals estiguin disposats a assumir, seria bo que també tingués veu parlamentària. Però també cal dir que la història de l’emancipació nacional dels catalans no s’acabarà a les properes eleccions. Reagrupament, fins ara, ha sabut expressar prou bé aquesta aspiració. Els seus dirigents tenen l’enorme responsabilitat de no decebre-la. La generositat ha de ser la gran divisa de l’independentisme que necessitem.