Llegeixo a la premsa que l’exsecretari general de Comissions Obreres José María Fidalgo troba que és de “sentit comú” retardar la jubilació dels seixanta-cinc anys als seixanta-set, tal com proposa el govern espanyol. Estic desitjant que el convidin a algun programa de Televisió Espanyola per explicar-ho. Tindrà gràcia que ho digui davant de tot el personal de l’empresa pública, tenint en compte que no fa gaire els van prejubilar a tots.

D’aquesta mesura, però, hi ha un parell de coses que m’amoïnen. Ha dit el president Rodríguez Zapatero que es retardarà la jubilació només d’aquelles persones que facin una feina que “no sigui penosa”. I que la mesura és lògica “si tenim en compte que ara tenim una superior esperança de vida”.

N’hauríem de parlar, del que significa “feina penosa”. Perquè no només és penós guardar fusta al moll, també és penós ser poeta i escriure amb gràcia que has guardat fusta al moll. Que potser seria just jubilar als seixanta-set anys un mestre de primària perquè, suposadament, el seu ofici no és tan penós com el de manobre?

A part, hi ha oficis –també amb la seva quota de penositat– com el de pagès o el d’escriptor, que són practicats, majoritàriament, per treballadors autònoms. I els autònoms, ja se sap, quan senten parlar de jubilació i de subsidis es cargolen de riure. En conec una, de treballadora autònoma, que molt abans dels seixanta-set anys, si encara cueja, haurà de viure de la bondat dels estranys, com Blanche Dubois. Tothom li aconsella que es faci un pla de pensions, però no se’l pot permetre. Ja li costa prou pagar els autònoms, cada mes.

I pel que fa a l’esperança de vida: si en Rodríguez Zapatero calcula que ens hem de jubilar més tard perquè ara en tenim més, d’esperança de vida, què pensa fer amb les dones? En general vivim més anys que els homes. No fotem.