Aquest és el simpàtic cas del ciutadà ZP (Zapatero Plegaja), que tenia una gran gotera al sostre de casa seva i ell s’entestava a negar-ho. “Ui, sento molt de soroll d’aigua –va dir–. Miraré per la finestra a veure què passa. Doncs no, jo per la finestra veig que fa sol. Per tant afirmo amb rotunditat que no, que no hi ha cap gotera”. Al cap d’uns dies, al menjador de casa d’en ZP ja hi havia quatre dits d’aigua. La seva reacció va ser: “Sembla que continua caient aigua, però molta menys que abans. Això vol dir que si hi hagués una gotera, cosa que ni afirmo ni desmenteixo, ja estaria en vies de solució”.

Van passar dues setmanes més i al menjador hi havia dos pams d’aigua. “Bé, potser sí que hi ha alguna circumstància desfavorable que causa una certa humitat. Però prendré mesures conjunturals per acabar de soca-rel amb aquesta situació: canviaré el pany de la porta i ja ho veuràs”. Un mes més tard, l’aigua ja arribava al metre vuitanta-sis. En ZP, dalt d’una cadira, va mirar-se la situació i va afirmar amb rotunditat: “Crec que aquí hi ha una gotera o alguna cosa semblant, però implementaré una bateria de solucions que acabaran amb aquest petit incident sense importància. Posaré un parell de cossis perquè no es mulli el terra”. Dos mesos i mig després de l’aparició de la gotera, la inundació arribava fins al sostre. Escoltem les valoracions de ZP, primer en la versió original del llenguatge subaquàtic: “Gglu, bdbglu gldmglu i glu” i ara en versió catalana: “Definitivament, crec que tinc humitats, però tranquils que ja veig brots verds..., o deu ser que s’hi ha fet molsa?”.

Avui el pes de l’aigua ha enfonsat el pis d’en ZP. En saber-ho, les seves paraules han estat: “Ja és mala sort que passi això el dia que el veí de sota tenia visites. Doncs ara que no tinc terra, potser el millor és que marxi, no? Total, el pis era de lloguer”.