Jubilació Si endarrerir l’edat de la jubilació és només un truc conjuntural de l’Estat per gastar menys i ingressar més, malament rai. El debat sobre l’edat de jubilació no hauria de pertànyer al receptari immediat contra la crisi econòmica. Té més sentit inserit en dos altres debats, més de fons. Un, el principal, és sobre el sistema de valors de l’Estat de benestar, i més concretament sobre la consideració del treball. Un altre, sobre els canvis socials i econòmics que provoca l’envelliment progressiu de les nostres societats.

Treball Al segle XIX, els Cors de Clavé, republicans i obrers, començaven l’himne La Maquinista amb un “La campana al treball crida” i pronosticaven que els trobadors cantarien les glòries del treball. Més tard, el diari del PSUC es deia Treball, i la patronal catalana, Foment del Treball. La societat catalana i la de bona part d’Europa, a dreta i esquerra, tenia una visió positiva del treball, com a creació de riquesa i com a eina d’emancipació. I tenia un mal concepte de l’oci. Però a partir d’un cert moment va semblar que construir l’Estat de benestar passava per treballar menys, com si hi hagués del treball la visió negativa d’un càstig diví. Com si l’aspiració de la humanitat no fos treballar bé i en condicions, sinó deixar de treballar.

Vellesa La nostra expectativa de vida ha crescut molt. Vivim més anys i en millors condicions. Ens incorporem més tard al treball: no té sentit que en sortim més aviat. En unes societats on cada vegada hi haurà més gent gran, amb capacitat plena i amb experiència, no té sentit que els enviem a casa als seixanta-pocs anys. Els desaprofitem. No té sentit que fem com si el treball fos un càstig bíblic a minimitzar. Econòmicament, no ens ho podem permetre: si això fos l’Estat de benestar, seria insostenible. Però fins i tot si ens ho poguéssim pagar no sé si és el que ens convindria.