No hi ha cosa més gran per a un esportista d'elit que jugar tota una vida al club dels teus amors, guanyar-ho absolutament tot amb l'equip, ser considerat el millor del món en la teva feina, conquerir el respecte, l'admiració i l'honor de ser-ne el capità, jugar fins als 40 sense desentonar i poder-te retirar, no perquè no hi ha més remei, sinó per decisió pròpia, quan encara ets a dalt.

David Barrufet ho ha aconseguit. Va trencar l'ou com a porter d'handbol al col·legi Sagrada Família d'Horta i d'allà, amb 14 anys, va volar cap al Barça. Va veure néixer i morir el Dream Team de Valero Rivera, que va dominar el món durant cinc anys (1996-2000) inoblidables, l'equip que va guanyar 7 títols en una temporada, un equip de llegenda.

Ell era l'últim supervivent d'aquella generació, el guardià de la seva herència, el transmissor de la seva virtut, l'últim mohicà. Ha mantingut l'actitud, la professionalitat, la il·lusió i la fidelitat als colors del Barça en èpoques menys brillants, de transició, i plegarà 27 anys després amb un palmarès magistral (70 títols, incloses 11 Lligues i 7 Copes d'Europa, 7 medalles entre Europeus, Mundials i Jocs Olímpics), amb un munt d'amics i amb el reconeixement de companys, rivals, aficionats i periodistes.

Barru és el somni de l'esportista d'elit, és l'ideal del jugador de club i és el mirall dels nens que es volen dedicar a un esport, no només per la seva extraordinària carrera, sinó per la seva preparació del dia després, el dia en què deixarà d'exercir com a jugador professional i passarà a exercir com a advocat. Enhorabona.