Ahir va quedar més clar per què José Montilla ha sortit abans que ningú a socórrer el compañero José Luis enmig de la tempesta: perquè un altre Josep, Duran i Lleida, ja trigava massa a treure la injecció. La injecció d’efectes estabilitzadors marca de la casa que CiU sempre té preparada per tranquil·litzar els mercats. No és una conxorxa contra ZP, contràriament al que brama Blanco (Blanco, el nou teòric successor després que l’afer de l’Alakrana fes caure en picat la cotització de Chacón) i evidencia el fet que la Moncloa enviés ahir a Londres tota una vicepresidenta, Salgado, a convèncer els directius del Financial Times que Espanya és seriosa. No és un contuberni judeo-maçònic: és que Espanya és l’únic Estat del G-20 encara en recessió! És que ZP fa tremolar Europa i les empreses catalanes també són Europa. Les condicions per a la intervenció són, doncs, propícies.

El mal està prou estès per requerir la medecina del doctor Duran: pacte d’Estat contra la crisi, d’impecable plantejament equidistant entre el PSOE i el PP, però de destinatari únic: ZP. Els rèdits de l’operació Salvem Espanya són suculents per a CiU. A la curta, perquè, de cara a les eleccions catalanes, i contra la sonsònia de la deriva sobiranista, CiU marca perfil en el terreny de la centralitat clàssica: abans que les vegueries, els aturats. La injecció de seny del doctor Duran fa mal al PSC perquè pren a Montilla l’exclusiva de la seriositat en temps difícils. I a la llarga, perquè Duran i Mas posen en evidència els costos de l’estratègia d’aliances de geometria variable aplicada fins ara per Zapatero. Els suports conjunturals, del PNB, del BNG o de CC, sí que permeten aprovar pressupostos, però no l’estabilitat política imprescindible per generar confiança en els inversors. La confiança que sí que pot generar un esquema de governabilitat amb un soci permanent i fiable: CiU. Ja s’ho veia a venir, Montilla.