L’ésser que va dissenyar el contenidor del paper i el cartró va decidir que l’adminicle seria de color blau i que tindria una boca estreta i llarga, com la d’una bústia. Això és molt important, perquè el que volia el dissenyador és que el que hi llença una capsa de cartró, abans l’hagi esmicolat o, si més no, plegat. No volia que la llencés sencera, perquè sencera ocupa més espai i aleshores s’ha de buidar més sovint. Per això, el contenidor de paper i cartró no té una tapadora que es pugui obrir, com la del contenidor de la matèria orgànica. L’ésser que va dissenyar el contenidor del paper i el cartró sabia que el que llença cartrons és un ésser maliciós i fins i tot pervers fins que no es demostri el contrari. Si aquest ésser sabés que la boca del contenidor blau és grossa o té el sistema d’obertura del contenidor del material orgànic, per molt que li diguessin que fes el favor de llençar-hi les capses trencades o plegades no en faria cap cas. Les hi llençaria senceres. I això no pot ser. L’esperit de la boca del contenidor del cartró és l’esperit dels membres de la SGAE, que et consideren culpable a priori i, per tant, et cobren uns cèntims per cada cedé verge que et compres, per si de cas ets un pirata i graves música de manera il·legal.

El problema del dissenyador del contenidor de cartrons és que va pensar en la maldat intrínseca del reciclador, però no hi va pensar prou. “No, no podem fer-hi una boca grossa, al contenidor del cartró”, va afirmar durant la sessió de brainstorming. “Si ho fem, la gent hi llençarà les capses senceres. Ja sabem com és la gent”. I no va preveure el que passaria: el reciclador arriba al contenidor blau amb la capsa de cartró de la bicicleta del nen i, com que sencera no hi cap per la boca i li fa mandra trencar-la o li costa molt, la deixa allà terra, sencera. Senceríssima.