La desaparició de la publicitat a Televisió Espanyola, un procés que s'ha dut a terme a remolc de l'experiència audiovisual francesa, té unes causes i un sentit.

Les causes les marquen les despeses de la televisió digital terrestre, que afecten els comptes de les emissores de televisió privades. Deixar la televisió pública sense pastís publicitari és una eina de suport a l'audiovisual estatal. El sentit últim té a veure amb l'escenari en què es produeix, que és complet i té coberts tots els nínxols: la publicitat que no surt en una banda, surt en una altra.

L'escenari audiovisual català, especialment el sector que té a veure amb el sector televisiu, té mancances que no aconsellen aventures que sí que són factibles a l'Estat. Això d'una banda. De l'altra, hi ha el factor lingüístic, que és el més fàcil d'explicar, tot i que hi hagi qui no el vulgui entendre.

Quant a l'entramat audiovisual, Josep Gifreu, catedràtic de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), té clar que l'eliminació de la publicitat a la televisió pública "no es pot fer a Catalunya fins que no hi hagi un sector privat capaç d'assumir la que es deixi d'emetre".

El catedràtic qüestiona "el presentisme" amb què s'està avaluant aquesta possibilitat i percep que "no es té en compte el mitjà termini, que és un punt molt important en la transformació del sector".

En aquest sentit, Gifreu apunta que si ara es facilita l'afebliment del sector publicitari català, això tindrà conseqüències negatives en la seva presència a Internet, "un fet de què ara no se'n parla però que serà important", conclou el catedràtic.

De fet, la idea general que Televisió de Catalunya (TVC) no ha de perdre la publicitat gairebé no té oposició a casa.

Defensa extensa
La defensa de la idea s'ha fet en entrevistes, en debats, en comunicats, en intervencions parlamentàries... i l'han subscrita, entre molts d'altres, Albert Sáez, president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) -"la televisió clarament ha de mantenir la publicitat tant per motius culturals com industrials vinculats a un sector potentíssim"-; Ramon Font, president del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC); Mònica Terribas, directora de TVC; el Parlament de Catalunya i la Federació d'Organismes de Ràdio i Televisió Autonòmics (FORTA) -"el finançament mixt és l'expressió legítima d'un model comunicatiu basat en el respecte dels criteris dels anunciants i els teleespectadors".

La llista de les veus favorables al finançament sòlid de TVC és llarga i, fora d'ella, a Catalunya, només hi ha, com a veu discordant, la del grup Godó, que, des de l'editorial de La Vanguardia del 8 de gener, vetlla pels seus interessos -l'exitosa RAC1, en l'àmbit radiofònic, i la fallida de 8tv, en el televisiu- quan diu que "[...] tots hauran de seguir el camí de RTVE".

Si és certa la predicció de Jaume Roures, president de Mediapro, TVE perdrà gas en qüestió de mesos perquè "no té fons per mantenir un nivell atractiu de continguts". Si això passa, la TVE feble ajudarà a entendre que Catalunya no es pot permetre el luxe que defalleixi TVC, l'única que du el català amb profusió a la petita pantalla -amb l'excepció de les TV locals.

D'atacs, n'hi haurà. El nou escenari comercial no ha beneficiat les emissores privades en la mesura del que s'esperava i pastissets publicitaris com ara el català, l'andalús, el madrileny i el canari són els nous objectes de desig.