No ens podem queixar: la secular i completa desatenció que se solia dispensar a la política balear des de fora dels confins del brut, trist i dissortat arxipèlag (és una llicència poètica, en realitat no n’hi ha per tant) ha deixat pas d’un temps ençà a un cert interès per part dels mitjans principatins (alguns més que d’altres, no cal dir-ho). Llàstima que les bones notícies no siguin notícia, i que per tant aquesta renovada atenció envers la política illenca s’hagi produït quan aquesta està en fase de liquidacions per fi de temporada.

El president Francesc Antich, com és públic i notori, ha expulsat de les institucions els seus socis de govern d’Unió Mallorquina (UM), després que l’anomenada operació Voltor donés a conèixer un nou escàndol de corrupció que implicava una bona colla d’alts càrrecs i dirigents d’aquesta formació. Tot i que tal cosa no sigui cap novetat, sí que ho era la circumstància que per primera vegada no es tractava d’un cas arrossegat de la legislatura anterior –en què UM era sòcia de govern del PP–, sinó d’una trama gestada, parida i crescuda durant el mandat en curs. Antich va considerar necessari donar un cop de puny damunt la taula i, sense encomanar-se a ningú, va anunciar l’expulsió de la pecadora UM del paradís institucional, encara que fos al preu d’haver de governar en minoria amb el Bloc, que són els socis que li queden.

La caiguda en desgràcia d’UM es produeix quan tot just feia una setmana que Josep Melià Ques havia assumit la presidència de la formació. Melià és el quart president que té UM en aquesta legislatura i la viva demostració d’aquella sentència de no recordo qui, i que diu que l’ésser humà sempre acaba escollint l’opció més sensata, però només després d’haver provat abans totes les altres. El perfil ideològic de Melià, catalanista i liberal tan convençut com ho fou el seu pare, el distingit intel·lectual i polític Josep Melià Pericàs, l’acredita com un home idoni per convertir UM en el partit de centredreta nacionalista que sempre hauria hagut de ser però que tant ha brillat per la seva absència en el panorama polític illenc.

Ara, però, a Melià se li ha girat una altra feina més ingrata. Darrere seu té dos antecessors en el càrrec –Miquel Àngel Flaquer i Miquel Nadal– en llibertat sota fiança de cent mil euros cadascun, i la reina mare Maria Antònia Munar, també imputada en un parell de casos de corrupció: allò que se’n diu una gran herència política. I al davant el que troba Melià és un partit que, després de rebre la coça al cul, gemega entre la perplexitat i el ressentiment, amb una part significativa de dirigents i militants molt temptats de tornar-li la floreta a Antich amb una moció de censura conjunta amb el PP.

A can PP, tanmateix, no tenen gaire estona per felicitar-se d’aquesta perspectiva, immersos com es troben en la seva pròpia disputa interna de lideratge entre dos individus anomenats José Ramón Bauzá i Carlos Delgado, és a dir i per entendre’ns, entre la dreta espanyolista a la valenciana i l’extrema dreta sense embuts. Don Malo i Don Pésimo en dura pugna pel poder després del buit deixat pel molt veloç Jaume Matas, al seu torn reclamat també per la justícia. Govern i oposició, doncs, estan marejats, debilitats, desorientats i acollonits. La ciutadania, impàvida com sempre i un xic fastiguejada, però bé, gràcies. Mallorca està de liquidacions i a tot arreu no hi ha més que saldos.