Si Catalunya fos independent, la situació econòmica seria tan greu? En contra del que diuen les autoritats, juraria que ara mateix no estem emergint del pou, sinó que tot just ens hi estem ficant. La borsa s’ensorra, l’atur assoleix cotes històriques, i estem ben penjats a la cua d’Europa en índexs de tota mena i color. Ho tindríem igual de negre si no forméssim part de l’Estat espanyol?

Tot indica que ens en sortiríem amb més bona nota. Per començar, ja ens han clavat un suspens d’antologia, i es fa difícil pensar que encara podríem caure més baix. Si fóssim sobirans, és molt probable que Zapatero no fos el nostre president (malgrat no descartar-ho del tot, coneixent els dots de prestidigitació del personatge i les adhesions patològiques que desperta en aquesta latitud). Segurament en tindríem un altre, el qual per inepte que fos en política econòmica, mai no podria igualar la frivolitat manifesta de l’amic d’Obama.

La confiança que tinc en la condició humana em porta a pensar que qualsevol altre estadista hauria estat incapaç de fabricar tantes calaverades encadenades (ajut de 400 euros, pla E, prediccions fantasioses, elogis encesos a un sistema fallit), i de portar-nos a semblants rècords de piromania política i de ridícul internacional.
D’altra banda, hem de sospitar que si tot el devessall de taxes i capitals que marxen de Catalunya es quedessin a casa, tindríem més recursos per combatre la crisi. O bé l’administració invertiria més en foment de la producció, o gastaria més en productes i serveis de casa, o fins i tot, no perdem la presumpció d’intel·ligència per al nostre govern, tal vegada retallaria els impostos, permetent que fossin les empreses les que respiressin i tibessin la remuntada.

Amb una economia petita, tot i que eixerida, seria més senzill detectar els problemes i buscar solucions a escala més modesta, que avui sol ser la bona. Ja ho diuen els economistes, que l’èxit d’una nació no està a tenir-la més grossa que ningú, sinó a tenir-la més àgil i dúctil, que vindria a ser el cas de Dinamarca, o Finlàndia o, en condicions sobiranes, de Catalunya. O sigui que em veig amb cor de defensar un país de mides més discretes, primer per fer cas dels experts, però sobretot per facilitar la feina als nostres estimats dirigents, ja que, vejam, tampoc no es tracta de complicar-los la vida en excés, i si de retruc la nostra butxaca es veu alleugerida, doncs carambola.

La seqüència és clara per a qui tingui ulls a la cara. Com menys Espanya, menys complicacions, menys ineptitud, menys saqueig, menys peatges, menys atur, menys crisi. I que cadascú en tregui les pròpies conclusions. A disposar.