Segurament era previsible, vistos els antecedents. En efecte, quan el març de 2009 les protestes d’una sorollosa minoria estudiantil contra l’anomenat pla Bolonya van donar lloc a algunes actuacions enèrgiques dels Mossos d’Esquadra, la cúpula política del departament d’Interior –el conseller, Joan Saura, i el secretari general, Joan Boada– no tan sols es van abstenir de donar suport públic a la policia sota el seu comandament, sinó que ells i el partit on militen coquetejaren amb les hiperbòliques denúncies de brutalitat i callaren davant les comparacions que es van fer (vegeu el llibre La cara fosca del pla Bolonya, Edicions Bellaterra, 2009, pàg. 105) entre el desallotjament d’un recinte universitari ocupat des de feia mesos i el tracte als internats en els camps de concentració nazis. Això sí: després ploriquejaren que existia una campanya mediàtica de desprestigi contra els Mossos.

Amb aquest penós precedent, la resposta de la mateixa conselleria a mesura que s’han anat multiplicant els indicis d’errors, descoordinacions i mancances tècniques en l’extinció del tràgic incendi del passat juliol a Horta de Sant Joan, la reacció del binomi directiu abans esmentat ha seguit idèntica pauta. Després que el senyor Saura s’hagués autocondecorat qualificant d’“impecable” la gestió de l’incendi, i en vista que la tossuda realitat feia més i més grotesc un tal adjectiu, el conseller i el seu braç dret s’han llançat a una desesperada tàctica de defensa: negativa a admetre cap error, rebuig frontal de qualsevol responsabilitat política, insinuació reiterada que les cinc víctimes mortals ho van ser del seu excés de confiança, curiosos oblits en la tramesa al jutjat de Gandesa de documents crucials i, com a penúltima maniobra de diversió, posta en marxa d’un avantprojecte de llei sobre prevenció i extinció d’incendis, avantprojecte que el Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya –òrgan consultiu de la Generalitat– ha considerat “prematur”, “inoportú” i “confús”.

Insisteixo que totes aquestes actituds i argúcies evasives, venint de qui venien, no han sorprès ningú, però tampoc no han resultat gaire eficaces de cara a l’opinió pública. Deu ser per això que l’honorable Saura i el seu cercle de confiança decidiren anar més enllà, depassar els ja amples límits de llur frivolitat com a governants, i van idear la insòlita roda de premsa de dissabte passat a la tarda. Em refereixo a la compareixença de la senyora Olga Lanau i Rami, directora general de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments, i del senyor Joan Rovira, subdirector operatiu dels Bombers de la Generalitat.

Potser aquest és el moment d’aclarir que, malgrat el to de suficiència que caracteritza les explicacions públiques de la senyora Lanau, no estem davant d’una tècnica independent, d’algú professionalment qualificat en la lluita contra el foc. Llicenciada en dret i en geografia i història, va ser des del 2001 gerent de la Universitat de Barcelona, una responsabilitat sens dubte molt important, però bastant allunyada de la gestió d’incendis i altres emergències. Importa subratllar, doncs, que el seu és un càrrec de confiança política; si algú en dubta, que es miri el número 163 (desembre de 2006) de Treball, la revista d’ICV; hi trobarà, entre d’altres, la foto i el currículum d’Olga Lanau sota un titular que diu: “Iniciativa al govern”. O sia que, dissabte, la senyora Lanau pretenia parlar en nom dels Bombers, però en realitat ho va fer en nom dels seus caps polítics, Saura i Boada.

La gravetat del cas, de tota manera, resideix en allò que li tocà de dir, assistida pel compungit i uniformat subdirector Rovira. En síntesi: que quan els mitjans de comunicació fan sobre l’incendi la feina d’indagació que els és pròpia en democràcia, i quan els advocats de les famílies dels membres del GRAF morts defensen el dret dels seus clients a saber la veritat, i quan els partits de l’oposició compleixen el seu deure de control i censura al govern en aquest tema, tots plegats estan infligint als Bombers “un maltractament que aquests no es mereixen”, i els generen “un sentiment d’inseguretat” que posa en perill l’eficàcia del cos davant la propera campanya forestal. Vaja, que si l’estiu vinent el país es crema, ja sabrem de qui és la culpa… L’exercici de victimisme i demagògia de la directora general va ser indecorós fins al punt d’informar que “Delta 0 –el discutit cap de l’operatiu a Horta– està destrossat però treballant”. I els parents de Jaume Arpa, Ramon Espinet, Jordi Moré, David Duaigües i Pau Costa com li sembla que deuen estar, senyora Lanau? Feliços i de vacances?

“S’està utilitzant el cos de bombers per demanar responsabilitats polítiques”, es dolgué la directora dissabte. La realitat és exactament la contrària, com s’han apressat a denunciar els principals sindicats de bombers. La realitat és que, incapaços Joan Boada i Joan Saura d’assumir les obligacions i els costos polítics dels càrrecs que ocupen, intenten manipular l’estima i el respecte que els ciutadans tenim cap als bombers per protegir les seves poltrones, per sufocar l’escàndol i per deixar en suspens, sobre aquest dramàtic cas, totes les pràctiques pròpies d’un sistema democràtic.

Naturalment, les conductes descrites fins aquí concerneixen tan sols dos o tres càrrecs polítics. Ara, si Iniciativa per Catalunya Verds abraça en bloc la barreja d’incompetència, sectarisme i covardia política representada pels senyors Saura i Boada, aleshores no és estrany que el president d’Esquerra, Joan Puigcercós, exclogui els ecosocialistes d’un futur govern. El secretari d’organització del PSC, José Zaragoza, ho ha dit d’una manera més subtil, però no menys clara: “Després de set anys de picar pedra, ens mereixem governar en solitari”.