Doncs va ser mossèn Ballarín qui més va llançar missatges polítics de fons. I això que el flanquejaven Jordi Pujol i Joan Laporta. De l’expresident de la Generalitat per raons òbvies, i del president del Barça per morbo de futur, el fet és que se’n podia esperar tot un arsenal. Però entre el respecte a la figura del capellà de Gósol (i a Mònica Fulquet, autora material del llibre) i que avui en dia les paraules Laporta i política generen electricitat estàtica en l’ambient, l’audiència que ahir al vespre es va embotir a la sala d’actes de la Llibreria Bertrand va trobar més respostes clarividents i pràctiques en conceptes com la fe o la resurrecció que no pas en el joc d’endevinalles que és l’escenari polític del país a curt termini.

Podria no haver estat així. D’entrada es va frustrar la foto del morbo, la dels dos últims expresidents de la Generalitat i Laporta, que diu que si decideix entrar en política és per ser president. La presentació del llibre Què pensa Josep M. Ballarín (Dèria Editors) havia de comptar també amb Pasqual Maragall, que va excusar la seva presència. Tot plegat potser hauria donat més joc.

A més, és el mateix Ballarín qui ha escrit, en un dels seus degotalls digitals i referint-se a Laporta: “Et bescantaren, / no hi ha qui et tombi./ Et bescanten, / ets home de Pàtria. / Et bescantaran, / dónes esperança”. I és el mateix Ballarín qui ha escrit de Pujol, a La flor de l’esperança (L’Albí, 2009): “Sempre el vaig veure president, i això que el vaig conèixer en una època en què no es parlava de la Generalitat”. La temptació de la mescla explosiva era alta, però els estralls ho haurien superat.

Prou que Laporta va acostar-s’hi: “Si Ballarín no fos lúcid no hauria aplegat una taula com la que té aquí. Té la capacitat de generar vincles amb gent de sensibilitats molt diferents. Que hi pogués haver aquí Pujol i Maragall és un exemple de com és Ballarín”. I encara més: “Valoro ser a la taula amb el president Pujol, perquè va convertir una administració autonòmica en el govern d’un país”.

Però Pujol, esclar, no va picar l’ham. I mig va admetre que li hauria estat fàcil. Va elogiar la polivalència de Ballarín, i va anunciar que parlaria de la carpeta de la religió “perquè no se sol tocar gaire”. “Tot i que d’això aquest llibre en parla poc, parla més del Barça que de religió”, va afegir.

I per a qui volia escoltar va alertar “contra el ressentiment”. “No és fàcil superar-lo, tothom té dret a lluitar” contra els ressentits, però més val deixar-ho. I encara després va fer un elogi de la gent amb empenta i vital: “La festa cristiana més important celebra la resurrecció, i és una cosa que no entén ningú. S’hi pot creure, però no entendre-la. Sí que se n’ha d’entendre el missatge, que la vida és més forta que la mort, que l’home està més fet per viure que per morir, més fet per a la joia que per al dol”. I finalment va exalçar “la radicalitat cristiana” de Ballarín, en el sentit de “buscar l’arrel”, de no deixar-se influir per “les consignes”.

La web de Laporta
I Ballarín? Més clar, l’aigua. “Jo no sóc ciutadà del món. Per molts trastos i internet i el Google, quan arribo a Gósol i veig el Pedraforca les tripes em ballen. Si ets un ciutadà del món estàs en un forat negre”. “No crec en el bilingüisme. El teu idioma és aquell en què diràs les últimes paraules abans de morir-te”. I un punt d’optimisme: “Diu l’Espriu «aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria». Home, Salvadoret, no fotem”.

Uns encenalls d’ideologia que, segurament en un altre format, aviat els veurem reflectits a la web www.laporta2010.cat, d’aquí deu o quinze dies. I d’aquí alguna setmana més, una altra entrega –més tradicional– de què pensa aportar Laporta al debat polític i amb quin corpus ideològic i existencial hi arriba. Ens hi anem acostant.