Van llençar alegrement a la brossa milions i milions amb allò dels 400 euros, una matussera enganyifa electoralista. Van llençar milions i milions amb el pla E, la maniobra de distracció i propaganda més xavacana vista mai. Han negat la crisi i el pitjor és que les maniobres comunicatives i l’anestèsia social en què xipollegem han aconseguit que si recordes que van faltar a la veritat (allò que abans en deien mentir), quedes com un pesat.

Però el dia en que hem arribat oficialment als 4 milions d’aturats, és bo fer memòria. Ho deia el 3 de febrer del 2009, avui fa exactament un any, l’encara secretària general del ministeri d’Atur, Maravillas Rojo: “La previsió actual és que no arribem als quatre milions d’aturats”. El seu cap, el senyor Corbacho, deia tres setmanes abans, el 10 de gener: “No arribarem de cap de les maneres als quatre milions d’aturats”.

I no, el pitjor no és que ells i nosaltres sabéssim que ens enganyaven i que sí, i tant que hem arribat als quatre milions d’aturats. I potser als cinc i tot. No, el pitjor és quan surten a explicar-te les xifres. Escoltar ahir la senyora Rojo era un insult a la intel·ligència tan gran que als països normals es castiga amb el desterrament a l’Atlàntic nord per anar a comptar-hi pingüins en roba interior. Sortir i excretar que “l’atur manté la tendència de disminució de la desacceleració en el creixement registrat” mereixia que li fessin la vaca allà mateix. Però el que ja va ser per a premi va ser que “destaqués” com a positiu que “l’augment de l’atur hagi estar inferior en quasi 74.000 persones al registrat el mateix mes del 2009”. Hòstia, xata..., és que si es manté la proporció de l’any passat, en dos anys arribem al 150% d’atur. Hòstia, xata..., és que això ho entenc fins i tot jo que sóc de lletres. I els de lletres serem rarets, però no tan imbècils com sembla.