En el discurs del Dia Nacional de la Pregària, el president Obama va dir que “els que estem a Washington no servim el poble tal com hauríem de fer-ho. A vegades sembla com si fóssim incapaços d’escoltar-nos els uns als altres per tal de debatre, d’una vegada per totes, de forma seriosa i civilitzada”. El president nord-americà no ignorava que al seu principal hoste en la pregària conjunta en un hotel de Washington li passava tres quarts del mateix a Madrid. Rodríguez Zapatero anava perdut amb tantes inclinacions i pregàries davant de tres milers de participants en l’esmorzar tradicional organitzat per la dreta més dretana americana. Sabia que, fes el que fes, l’opinió pública hispànica el ridiculitzaria, tant si resava convençut com si feia comèdia. El fet que no parlés anglès, una mancança que hauria de ser impediment per a qualsevol candidat a la presidència d’un govern, afegia confusió en un ambient en què el líder socialista espanyol no es trobava còmode.

Al marge d’esmorzars i pregàries, Zapatero no va aconseguir ni cinc minuts de conversa personal amb Barack Obama, que passa per moments de tribulació perquè no sap donar respostes convincents per superar la crisi que s’originà precisament als Estats Units i que s’ha escampat per mig món i molt especialment a la Unió Europea. Zapatero representava també la presidència rotatòria de la Unió, un càrrec transitori que avui no té el mateix sentit que abans que el Tractat de Lisboa s’estrenés el primer de gener.

Si Obama es queixava que no hi ha manera de construir un debat seriós i civilitzat al seu país, no cal ser massa perspicaç per concloure que a Europa és de moment impossible. I no és per qüestions lingüístiques, sinó polítiques i econòmiques. La presidència rotatòria no té cap sentit quan hi ha designat oficialment un president amb seu fixa a Brussel·les, el senyor Von Rampuy, i quan la política exterior és responsabilitat de la baronessa Ashton, una britànica sense cap experiència en relacions internacionals. Obama té davant un Partit Republicà que li planta cara per qualsevol tema, encara que no proposi cap solució alternativa. La derrota demòcrata en l’elecció per cobrir la baixa de Ted Kennedy com a senador per Massachusetts l’ha deixat lligat de peus i mans per tirar endavant la reforma sanitària, que, si s’aprova, serà del tot aigualida.

La diferència amb Zapatero és que Obama té un pla i un discurs, mentre que el president espanyol té tants plans com discursos facin falta. La coherència no és la seva prioritat i es troba arrossegat pels esdeveniments, que són els que marquen sempre l’èxit o el fracàs de qualsevol polític arreu del món. Ho deia Harold Macmillan fa molts anys quan una periodista li preguntava el que més temia en política. El vell primer ministre conservador li contestà : “Jove, el que em fa més por són els fets”. Davant de fets adversos no hi ha discurs ni tàctica capaços de guanyar-se la confiança dels ciutadans. La situació és més greu si les dades negatives són de gran abast i no es resumeixen en la crisi d’un sector concret o d’un país determinat. El problema rau en el fet que la inestabilitat econòmica és global i les possibles solucions són locals o nacionals. I res no encaixa.

Comencen les advertències sobre la fragilitat de l’economia de Grècia, que no va fer els deures per entrar en la zona euro, i continuen les pors, que s’escampen per aquells Estats més castigats per l’atur i per la feblesa de les seves economies. S’instal·len tot d’una les presses i els canvis de rumb precipitats, que provoquen més confusió i més desconfiança entre la gent. És una mica ridícul que el ministre José Blanco surti a hores d’ara que hi ha un contuberni internacional contra Espanya promogut per grups de premsa i per especuladors sense escrúpols. Fa una certa pena veure la ministra Elena Salgado passejant-se per Londres per fer veure al Financial Times que no són certs els foscos auguris sobre l’economia hispànica.

Quan un polític o un govern acusen la premsa de confondre l’opinió pública, el més probable és que els confosos siguin ells, quan no els queda més sortida que visitar seus de diaris per esmenar o matisar informacions o editorials. Si això passa mentre Zapatero és aparentment el president rotatori de la Unió Europea, vol dir que la seva credibilitat està sota mínims.

Deia Jacques Delors en una entrevista recent que “es necessiten líders que no escombrin cap a casa i que tinguin una visió a llarg termini per tal de defensar els interessos comuns”. La història de la unitat econòmica de la UE ha estat un prodigi d’intel·ligència, generositat, treball ben fet i visió de futur. El que han fet i fan els alemanys per ajudar a sortir de la feblesa econòmica tants països incorporats a la Unió, mai no serà prou reconegut ni agraït. Europa és una potència econòmica de primer ordre però políticament té els peus de fang. Està en condicions de jugar un paper principal al món però molts governs no es creuen la necessitat d’aplicar ni tan sols el Tractat de Lisboa. Zapatero no deu haver llegit bé els articles de la nova Carta Magna europea i es passeja pel món com si encara no tingués plena vigència.

És en temps de grans crisis quan han de sortir les noves grans oportunitats. O ens creiem seriosament Europa o l’acabarem desfigurant pels nacionalismes d’Estat que han cedit força competències a Brussel·les, Estrasburg i Frankfurt i actuen com si tot passés inexorablement per Madrid, París, Roma o Estocolm. El que compta finalment són les eleccions locals i nacionals, i es deixa les europees per a polítics que fan nosa o bé se’ls envia a Estrasburg perquè comencin o acabin la seva carrera política. Els problemes que tinguin Obama o Zapatero són fins a cert punt irrellevants davant de la crisi en el seu conjunt a tot el món occidental, inspirat en dues coordenades com són el liberalcapitalisme i l’economia social de mercat.