«No és valentia, la vida t'empeny»

(Trini Gallego) –«La gent que hem viscut la guerra, la postguerra i l'exili, i més en el nostre cas, que hem treballat per a partits polítics, hem tingut una vida molt dolenta. Franco va tancar-me a la presó després de la guerra amb la meva àvia, que tenia 87 anys, i la meva mare només pel fet que jo era comunista, i elles eren mare i àvia de comunista. Durant el franquisme, com a comunista, la vida va ser molt dura. De felicitat, n'he viscut poques estones.»

(Conxa Pérez) –«En canvi, la meva vida, tenint en compte tot el que m'hauria pogut passar, ha anat força bé. El més dur va ser la guerra, l'exili i el temps que vaig passar al camp de concentració d'Argelers. Quan vaig tornar a Catalunya, vaig patir molt per por de ser enxampada i que em portessin al Camp de la Bota. Vaig salvar-me de morir.»

(C.P.) –«El nostre caràcter era el de qualsevol dona amb ganes de lluitar. Volíem la igualtat, la felicitat i la llibertat en uns temps realment molt difícils: això, de tota manera, és el mateix que vol la joventut d'ara.»

(T.G.) –«Quan estàs en una situació difícil, qualsevol persona pensa i actua com ho ha de fer. Quan ets al ball, balles. La gent ens diu ara que vam ser unes dones molt valentes, però jo no ho crec pas. De cop i volta ens vam veure ficades en una guerra, l'exili o la presó, i ens vam comportar com havíem de fer-ho. L'ambient et fa ser. Jo, ara que visc una altra vida, em sorprenc sovint de com vam viure durant aquells anys horribles.»

(T.G.) –«No. Jo vaig començar a lluitar l'any 1934 ajudant els nens represaliats d'Astúries, després de les revoltes mineres, sense saber res sobre ideologies. Però jo veia la misèria dels treballadors d'aquest país i no tenia més remei que ajudar i implicar-m'hi. Per això vaig entrar al Partit Comunista. No és cap valentia, la vida t'empeny. Ara és difícil d'entendre, perquè vivim una vida tan còmoda...»

(T.G.) –«El que no perdonaré mai és que haguessin ficat la meva àvia a la presó durant tres anys només pel fet de ser la meva àvia. Mai. La resta de coses que vaig patir, les puc perdonar. No hem de tenir rancor: vam patir una guerra, vam haver de posar-nos d'una part o de l'altra, i després uns van guanyar i nosaltres vam perdre.»

(C.P.) –«Jo, en canvi, de perdonar, res de res. Les coses que ens van fer queden sempre aquí dins al cor. Tot i això, no sé si tornaria a actuar com vaig fer si es repetís la història.»

(T.G.) –«La història d'aquest país l'han escrit els que van guanyar la guerra, i nosaltres, ni piu. Seria lògic sentir les dues parts. Ells i nosaltres potser vam fer burrades, però cal explicar les dues visions dels fets. Ha passat molt de temps i ja no en quedem gaires per explicar què va passar.»

(C.P.) –«La nostra relació sempre ha estat conflictiva, però crec ens anem apropant de mica en mica. Arribarà el moment d'apropar-nos del tot perquè no ens mengi la resta. Anarquistes i comunistes som tots revolucionaris i volem la igualtat per a tothom.»

(T.G.) –«Els que vam viure aquelles diferències, ara hem après la importància de la unitat. Perdent s'aprèn.»

(T.G.) –«No, no hem guanyat. Amb tot el que ells tenien a favor, no podíem guanyar mai. El capitalisme ens ha guanyat la partida. Cap govern, tot i que sigui d'esquerres, pot fer-hi res. El que controla tot el poder és el capital. Ara milions de persones queden a l'atur, tenen problemes per arribar a cap de mes, es queden sense menjar... L'única sortida, tot i que jo no la veuré, ja, és tornar a la natura per produir el que necessitem i no gastar els diners en camises d'un sol ús.»

(C. P.) –«La revolució es va construint cada dia i a cada pas. Els joves no s'han de desanimar: això és llarg i cal aprofitar les oportunitats del futur.»