Àlex i Teresa
Teresa Pous presenta ‘El metge d'Atenes', l'últim premi Llorenç Villalonga
“La vida és breu, / l'ocasió fugissera, / l'experiment arriscat, / el judici és difícil, / l'Art és llarga”. Aquest aforisme d'Hipòcrates encapçala El metge d'Atenes, novel·la de Teresa Pous publicada per Moll, que va ser guardonada amb l'últim premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga. I cadascuna de les cinc parts titula els cinc capítols de l'obra i marca el camí filosòfic i dramàtic que seguirà Alexandre, metge d'Atenes condeixeble del gran Hipòcrates.
Teresa Pous (Barcelona, 1956) va guanyar el Marià Vayreda del 2006 amb la seva primera novel·la, la valuosa La cançó dels deportats. També és autora de sis llibres de converses, i no resulta estrany per com li agrada conversar amb calma i atencions, com ara posar roses grogues damunt la taula i festucs grecs i regalar orenga, també grec. És una hel·lenista apassionada.
“Després de la foscor de l'obra anterior em venia de gust la llum de Grècia, de la del segle V, i trobar la veritat, l'harmonia, la bellesa d'aquell moment en què van coincidir, amb Hipòcrates, Fídies, Plató, Sòfocles, Eurípides...”, comenta. Amb aquesta intenció es va traslladar a Grècia gràcies a una beca i va rellegir tots els textos hipocràtics asseguda a l'ombra d'un pi de l'Acròpolis. “Volia escriure una autobiografia d'Hipòcrates, però hi ha poques dades sobre ell; un dia em va arribar la inspiració d'explicar-la a través de la visió d'un deixeble real, Alexandre”, que va guanyar més fondària com a personatge del que preveia l'autora.
Amb erudició depurada
Pous ens mostra amb la sensualitat habitual la vida d'Alexandre, que anem coneixent amb detall, i alhora ens mostra la Grècia de l'època amb una erudició tan depurada que evita qualsevol acostament feixuc a la documentació. Sempre ha estat una apassionada de la filosofia i de la medicina, i les uneix a l'obra: “Vaig estudiar filosofia i m'hi vaig enamorar, gràcies a professors com Emilio Lledó i José M. Valverde; també m'agrada la medicina des del punt de vista filosòfic; m'hi vaig matricular, però no tenia prou temps, perquè treballava de nou a nou al Museu d'Història de la Medicina; es pot dir que sempre he estat amant de la medicina i mai esposa oficial”, comenta rient. Va trigar cinc anys a enllestir l'obra, que “parteix d'un pòsit intern de molts més anys”. “He intentat transmetre l'art de viure d'aquella Grècia antiga”, i ho aconsegueix amb escreix.