Fronteres i perifèries

En la mateixa temporada, el TNC ha acollit dues obres amb presència de la parla pallaresa, el dialecte de les valls pirinenques del Pallars Sobirà, un dels indrets més feréstecs i ben conservats del país, sovint víctima de l'especulació turística, capaç de generar conflictes com els que recull l'última i més ambiciosa obra de Jordi Casanovas, digna culminació de la darrera tongada del T6. Una història catalana combina dues trames paral·leles que conflueixen en el darrer tram, on l'autor aprofita per radiografiar la realitat del país entre 1979 i finals dels 90, dues dècades en què Catalunya va experimentar una transformació radical. L'acció s'esdevé en indrets i situacions liminars: la ruralia més aïllada i arcaica i un barri marginal com La Mina, planter de delinqüència. La tragèdia d'alta muntanya, amb ressons de Jordi Pere Cerdà, enfronta tot un poble i l'únic mas que no vol vendre's als constructors de pistes d'esquí. Míriam Iscla i Àngels Poch defensen l'opció impopular de no cedir a la miserable fam de l'or, en una interpretació que cisella amb duresa el marbre d'uns personatges que s'automarginen per refermar les seves conviccions, i el preu és l'estigma de l'odi. A l'altre extrem, Andrés Herrera malda per integrar-se al tren de l'opulència i allunyar-se de la seva condició lumpen. La resta d'intèrprets doblen personatges en una i altra història; cal destacar l'electritzant Anna Moliner, especialment intensa com a filla de les agrestes resistents en el gineceu muntanyenc. Són dos relats cantelluts, esponjats amb humor, amb salts desconcertants de cavall d'escacs que mantenen l'audiència en sopols, amb revirades d'esglai. Els quinquis es fan rics i les camperoles bruixes. A l'última part de l'obra els espectadors són traslladats a l'escenari per participar en la festa del poble, un interessant canvi de relació amb l'espai que, tanmateix, alenteix l'espectacle respecte del vertiginós ritme inicial, mentre que es perd pistonada i credibilitat amb el recargolament de la trama. Però és una obra ben dialogada i dirigida i una inèdita reflexió sobre el que som i el com hem arribat aquí.

En una altra mena de frontera milita el performer Àlex Serrano, que ha estat convidat a la Biennal de Venècia per impartir un laboratori sobre l'ús creatiu del vídeo en temps real. Una tècnica que desenvolupa amb resultats imponents a Katastrophe (Sala Beckett), on treballa sobre tres taules plenes d'arbres i cases en miniatura, per on circulen ossets de gominola que pateixen tota mena d'experiments químics i visuals que es projecten en grans pantalles. En el pas de la materialitat física al format fílmic, les imatges esdevenen contundents mostres de la barbàrie humana o dels cataclismes naturals. Pols efervescent que en contacte amb l'aigua esdevé el bolet d'una bomba atòmica, pluja àcida que desfigura el paisatge, productes químics que generen formes de malson, imatges poderoses que es combinen amb filmats fets amb microcàmeres, decuplicant els plans en un espectacle interactiu alhora experimental i divertit.

Una de les més inquietes perifèries creatives és la Nau Ivanow, on fins ahir es va veure La veu secreta dels ocells, un espectacle poeticocoreogràfic de Cristina Castrillo (Femescena) amb nou actrius i una cadira de bova que ocupen i circulen els 10 quadrats pintats amb guix sobre l'escena per evocar les cel·les d'una presó de dones durant la dictadura. Les intèrprets amiden els rectangles, piquen de mans, enfilen el cant en una dansa plàstica ben coordinada que aspira a expressar el dolor de totes les dones.

Tres destacats espectacles que tenen la perifèria com a tema, com a tècnica artística o com a espai d'exhibició.