El petit gran detall

De l'acte de presa de possessió d'Artur Mas com a nou president, ahir, em vaig fixar en alguns detalls. Primer, en la cara de pòquer que feien alguns consellers sortints en saber que Ferran Mascarell havia dit que sí a ser conseller de Cultura. Diria que a can PSC Mascarell només ha deixat content l'alcalde Hereu, per raons òbvies. Em vaig fixar també que alguns convergents que feia set anys que havien desaparegut, ahir pel Pati dels Tarongers van ressorgir com fan els bolets amb la humitat. Si jo fos Mas, riuria per dins. Ser allà a dins, al Saló de Sant Jordi, i cantar Els Segadors és respirar solemnitat. Com deia Pilar Rahola, asseguda al meu costat (o jo al seu, que de fet la saludaven més que a mi), tanta solemnitat emocionava. Per als consellers sortints la flaire era d'enterrament; per al nou govern, de casament. I totes dues coses, ja se sap, emocionen. Si no ho vaig veure malament, fins i tot a una agent dels Mossos vestida de gala, li saltava la llagrimeta. El director d'un diari bilingüe que tenia a prop, en canvi, no va aplaudir en cap moment, ni per una simple formalitat. Mas va estar bé, però Montilla també. A Montilla se li ha de reconèixer que ha fet un gran relleu. I el detall més important: Mas, si s'hi van fixar, va fer el seu discurs sota un immens retrat del rei Joan Carles (de quan devia tenir vint anys, tot sigui dit). Gens gratuït. Mas, de fet, formalment ahir va poder ser president perquè el rei Joan Carles i el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, havien signat prèviament l'imprescindible reial decret que el nomenava. Aquí els presidents ens els triem, és cert. Però ens els nomenen a Madrid. Un detall.