Resignació catalana

Resignació cristiana, en deien abans. Caldrà canviar l'adjectiu de la frase i deixar-ho en catalana perquè se n'entengui millor el sentit. Afirma el president Mas que el seu govern no busca el conflicte, però que, si n'hi ha d'haver, que n'hi hagi. Per això exigeix que li paguin els 1.500 milions del fons de competitivitat. I què passa, president, si Zapatero no els cedeix? Canviaran el sentit de vot els 25 diputats del PSC? Aconseguiran res els 10 de CiU? A tot estirar, passarà una mosca. Volant. És aquesta la resignació que destil·la el seu missatge dels cent dies. Tothom, fins i tot els lapons, és conscient que l'Estat espanyol xolla Catalunya. L'aplana. Li exigeix sacrificis desbocats mentre manté un espoli fiscal que triplica el seu dèficit. I tots els grans partits catalans clamen i proclamen, però, en el fons, saben que no els faran cas. I continuarem pagant. Resignats. I aquest és el corc que es menja la moral del país. No el pessimisme, ni la fatalitat. Més aviat, la impotència. Faci's la voluntat d'ells. Amén.