Oportunisme polític

El debat anual de política general que es va celebrar la setmana passada al Congrés dels Diputats ha estat un dels més interessants dels últims anys. Més enllà de les valoracions sobre qui va guanyar, si Zapatero o Rajoy, el més important és analitzar les propostes que es van formular i aprovar. També caldria veure amb especial cura el debat, els posicionaments i acords que hi ha darrere de cada una d'aquestes propostes, perquè, al cap i a la fi, les orientacions i línies polítiques que s'apunten són les que acabaran repercutint en la ciutadania.

Es tracta d'un debat que, si es vol prendre seriosament, orienta les línies polítiques no només del govern, sinó també de l'oposició i de tots els grups de la cambra, fins i tot en un moment com l'actual, de final de legislatura, segurament encara més, per la projecció electoral.

Un comentari especial per al president Zapatero, que a més d'entregar-se en cos i ànima per aconseguir un debat productiu i d'altura, va aprofitar per acomiadar-se, al marge de quin acabi essent el calendari electoral, d'una manera sincera, sense tacticitats i sense cap altra pretensió que aportar el màxim d'ell mateix i del govern que presideix, per donar respostes a les necessitats de la ciutadania i del país en uns moments encara difícils per a tothom.

La capacitat política i de diàleg del Grup Parlamentari Socialista ha quedat de manifest en el resultat de les votacions; 51 resolucions aprovades, demostrant també la voluntat de consens i acord amb formacions de signes polítics diferents, amb qui hem estat capaços d'acordar temes tan importants en la lluita contra la crisi, a favor del progrés i de la cohesió social, com la protecció a les famílies hipotecades i una nova cultura d'accés a l'habitatge, la lluita contra el racisme i la xenofòbia, les mesures per ajudar les pimes i per crear ocupació, per defensar una Europa unida que pugui combatre les injustícies i abusos de la globalització i gravar determinades transaccions financeres, assegurar la protecció social i l'assistència sanitària, així com la inversió en educació i seguir incrementant els recursos destinats a beques.

Per la seva banda, el PP mai no havia estat tan sol i distant de la realitat social, amb un discurs centrat només en la reclamació d'eleccions anticipades. Una reclamació a la qual s'apuntava també el líder de CiU Duran i Lleida, qui sorprenentment va fer una glossa encesa del pacte del Majestic. Un pacte que, com tothom sap, no va aportar res per a Catalunya i que CiU va subscriure amb el PP d'Aznar, el que després va orquestrar la campanya més ferotge en contra de Catalunya i de l'Estatut, el que nega la presència del català a les institucions i el retira com a llengua vehicular del sistema educatiu a València i Balears. CiU va perdre la gran oportunitat d'adoptar una actitud constructiva, de la qual tant presumeixen, però que poc exerceixen, no amb el govern sinó amb les necessitats de la societat catalana i espanyola. Centrats en una única obsessió, atorgar certificats de bons i mals catalans en base a mecanismes ben sofisticats. Analitzem algunes de les resolucions que es varen aprovar i com.

El Congrés va aprovar procedir al traspàs de les beques a Catalunya, amb les esmenes en contra i el vot en contra del PP; ho vam aprovar perquè així ho vam acordar PSC i CiU, perquè els governs espanyol i català hi han treballat intensament els últims cinc anys, amb voluntat de complir el que diu l'Estatut de Catalunya de 2006, uns treballs que el novembre passat van quedar llestos per anar a la comissió de traspassos, que presideix el diputat Duran i Lleida. Vista la posició del PP en el debat, amb el pacte del Majestic que tant va defensar Duran en la seva intervenció o un nou pacte CiU-PP, Catalunya no tindria mai el traspàs de les beques.

El Congrés va aprovar per primera vegada, amb els vots a favor de tots els socialistes i altres grups, i en contra del PP i CiU, instar el govern de l'Estat a solucionar el pagament dels diners corresponents a l'avançament del Fons de Competitivitat, com s'ha de fer, convocant els mecanismes bilaterals que tant vàrem defensar a l'Estatut i en el marc de l'acord de finançament autonòmic. L'oportunisme polític de CiU els va portar a votar-hi en contra i a presentar propostes trampa, amb l'única intenció que fossin rebutjades per després poder dir als mitjans que hi ha bons i mals catalans. El mateix varen fer amb una proposta per impulsar el català a Europa, embolicant la troca amb l'ingrés de Croàcia i el districte català per eleccions europees, sabent que no tenia sortida possible, ja que barrejava temes amb lògiques diferents i no acceptant l'esmena socialista.

Contràriament, amb CiU vàrem pactar també una resolució sobre infraestructures per iniciar les negociacions del traspàs dels aeroports de Reus, Girona i Sabadell, i de la posició determinant de la Generalitat en la futura gestió de l'aeroport del Prat, per impulsar infraestructures estratègiques com l'A-27, l'A-7 o l'A-2, donant suport a la licitació ja prevista per a aquesta setmana del tram Sils-Caldes. Beques i infraestructures sí, fons de competitivitat i català a Europa, no. Per què? Maniobres maquiavèl·liques, mecanismes parlamentaris rebuscats, mala política de disseny que ja no val, menys si és per confondre els ciutadans. No es pot estar fent manyagues al PP i pretendre erigir-se en els garants dels interessos de Catalunya alhora. Les votacions són, i han de ser, producte de pactes ferms, sòlids, coherents, creïbles, no simples floritures enganyoses i oportunistes que només serveixen per col·locar als mitjans allò que als responsables de CiU –per cert només hem sentit els d'Unió– Pelegrí o Duran els interessa, per politiquejar durant els caps de setmana d'estiu. Que no busquin excuses, si s'apropen al PP és perquè els agrada i/o els interessa. La resta són romanços.