El doctor Joan Argemí Fontanet va tenir sis fills. Un d’ells va ser el pediatra, Josep Argemí, que ha seguit els passos del seu pare. Malgrat ser el fill gran, mai li ha tocat el paper protector. “Això ja ho feia el meu pare”, diu. El passat dijous La Faràndula va homenatjar el doctor, que va morir el març de l’any passat.

Queda una hora per a l’homenatge. Nerviós?
No. Anirà molt bé. Ho sé.

Els sabadellencs respondran?
Sí. El meu pare era molt estimat i tindrà el suport de la ciutat [prop de 600 persones assistiran finalment a l’acte].

Com era la relació amb el seu pare?
Molt bona, de tota la vida. Passàvem moltes estones junts, especialment del 72 al 75, que vam estar convivint. Durant molt temps, el vaig acompanyar a les visites a domicili.

En recorda alguna?
Moltes. Una vegada vam anar a veure una família que vivia a les coves de Sant Oleguer. Tenien un nadó amb febre i tot ple de mantes per sobre i una vena al cap. Li vam preguntar a la mare si s’havia fet mal i ens va dir: “No, és perquè no li marxi l’ànima”.

Com?
Perquè no es morís. Els nadons tenen el cap tou. Era una manera de protegir-lo. Recordo també que els pacients que teníem ingressats no volien marxar, perquè aquí els donàvem menjar.

El seu pare era un amant dels cotxes.
Sí. Quan tenia 10 anys va agafar un cotxe sense permís i va topar contra una botiga. Li agradaven molt els cotxes. En tenia dos: un per les visites a domicili i l’altre per viatjar. També era amant del futbol. Més d’una vegada l’havia acompanyat a la Nova Creu Alta.

Amant també de la infància.
Si es tractava d’una cosa de nens, s’apuntava a un bombardeig. Tenia la fama de ser una persona que ajudava tothom. Els seus casos passaven de boca a orella i els pares anaven a veure’l amb l’esperança que curés els seus fills. Treballava molt.

Diuen que no feia vacances.
Feia els quinze dies que fa tothom, però res més. Sempre hi havia malalts. Tenia també una agenda d’actes socials molt i molt plena.

Què ha passat amb la seva consulta?
Ara és el pis de la meva mare [Teresa Renom].

Encara conserven l’aquari, immens, que tenia a la sala d’espera?
No, ja no. Jo en tinc un de més petit a casa.

Els germans grans acostumen a ser els més protectors. És el seu cas?
No. El paper protector el feia el meu pare. He viscut molts anys fora de casa. Vaig estar estudiant a Navarra i a Cadis fins l’any 84. El meu pare era molt pare. No tenia la necessitat de fer de germà gran.