Gemma Cascón comenta de l’agenda cultural digital Week&Sabadell que tenim dret a cinema en català però encara seria millor que prescindíssim de doblatges i apostéssim pels subtítols ja que això destinaria més recursos a la producció de cinema en català.

Actualment passa una cosa que espanta: les dues principals acadèmies de cinema a Catalunya: l’ESCAC i del Màster de Documental de la UPF fan la majoria de les seves produccions en castellà, les raons? més facilitats de difusió i majors possibilitats de participar en concursos internacionals, tant és així que no hi ha pràcticament produccions de nova fornada de cinema català fet en català.

El dret a què la meitat del cinema s’emeti en català és imprescindible – fins ara s’estima que només un 5-7% de les pel·lícules es poden veure doblades o subtitulades al català, però encara cal anar més lluny: ens volem resignar a ser un país sense cinema propi? És a dir, un país sense capacitat d’explicar les nostres històries en la nostra llengua? El film ‘El somni’ (2008) de Christophe Farnarier, la història de Joan Piella, el darrer pastor transhumant de Catalunya és un cant a la natura des de la tremenda desolació d’un camí sense futur, i només la podíem explicar des d’aquí; en canvi les meravelloses neurosis de Woody Allen poden ubicar-se en qualsevol ciutat del món a més de Manhattan o Barcelona.

La gran guanyadora dels premis Gaudí, l’excel·lent ‘Tres dies amb la família’, que també vam tenir ocasió de veure en la darrera edició del cicle de cinema català, no arriba als 40.000 espectadors, molt lluny dels més de 4’5 milions que han vist ‘El Orfanato’, un altre model de cinema fet per catalans però que no és cinema català. Films com ‘El Coronel Macià’ són els films que hem de recolzar des de les institucions catalanes, i no pas com en la primera edició dels Premis Gaudí, les premiades com ‘El Camino’ o ‘Vicky, Cristina Barcelona’ que no tenen cap dificultat en aconseguir un èxit aclaparador. En canvi, hem de mimar el que ens és propi i fràgil, que només ens té a nosaltres per sobreviure i què no és altra cosa que nosaltres mateixos: la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre cinema.

El que ja no entendré mai és com és possible que l’Acadèmia del Cinema Català tingui un apartat entre una vintena anomenat “la millor pel·lícula en llengua catalana”, en la meva modesta opinió, no hi hauria d’haver més apartat que aquest. El català té 11 milions de parlants segons els xifres més optimistes, l’espanyol més de 400 milions pel boc baix, crec que és evident quina llengua mereix ser protegida en tots els àmbits, com a mínim a Catalunya.