TOT RECORDANT
Remei Oliva, la noia de la capsa de fils
L’última mare supervivent de la Maternitat d’Elna havia passat pels camps d’Argelers i de Sant Cebrià
La badalonina Remei Oliva (1918-2023) va morir just fa dos anys quan en tenia 105. Va recollir la seva experiència en l’emotiu llibre La noia de la capsa de fils, editat per Memorial Democràtic dins la col·lecció Memòries. Amb 103 anys encara el va presentar personalment al seu llibre al Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera i participava en actes de record a l’exili. Havia viscut els seus últims anys al municipi occità de Granes
Nascuda a Badalona, el 1919, es va exiliar a la Catalunya del Nord en acabar la guerra. Va sobreviure als camps de concentració d’Argelers i de Sant Cebrià i va tenir el seu primer fill a la Maternitat d’Elna, dirigida per la voluntària i mestra suïssa Elisabeth Eidenbenz. L’aixecament d’aquell centre, enmig d’unes condicions gairebé inhumanes, van permetre oferir assistència a les dones embarassades dels camps de concentració. Es van salvar uns 600 nadons.
En les seves memòries d’aquells anys, que va escriure en francès per la insistència dels seus fills, va recordar com va deixar casa seva, a Badalona, per fugir amb milers i milers de republicans més. El seu primer fill, Rubèn, va néixer a la maternitat i l’adaptació a l’Estat francès quan el país es va veure immers en la Segona Guerra Mundial va ser plena d’obstacles.
La maternitat va obrir el desembre del 1939 i va funcionar fins a l’abril del 1944, quan els nazis ja trucaven a les portes. L’ajuntament d’Elna va comprar el castell d’en Bardou l’any 2005. Actualment, al castell hi ha el centre d’interpretació de la Maternitat Suïssa d’Elna, amb espais per a exposicions i activitats relacionades amb la retirada de 1939 i l’atenció a les refugiades.
La capsa a la qual fa referència el llibre era la de cosir que tenia a la seva modisteria de Badalona. Era de bona marca i se la va endur per si enmig de tanta misèria podia canviar-la. La data de l’exili li va quedar marcada, el 7 de febrer del 1939, al costat del seu marit i els seus pares dins un camí. Ja no tornaria mai més. “Els fils de cosir eren escassos”, recordava en el llibre. “Sovint, quan sentia nostàlgia, obria la capsa i, veient aquells colors, els ulls se m’omplien de llàgrimes. No era només pel record del meu ofici; sinó per l’absència de colors en la nostra vida de captivitat”, va escriure Oliva, en relació amb la misèria dels camps en les seves memòries. També lamentava la indiferència vers les victòries de la guerra, un fet que contrastava amb la generositat i solidaritat de totes les persones que de forma individual la van anar ajudant.
El testimoni d’Oliva també es pot escoltar, ja amb els cent anys fets, en la pel·lícula de ficció documental El nostre llarg silenci, de Quim Paredes. El film, de ficció documental, es basa precisament en l’experiència de l’exiliada i la seva família. “És una obra de ficció que busca en el format i l’estètica l’expressivitat d’una vivència intensa, dura i que, en definitiva, va fer donar un tomb a la vida de la Remei. Ella va anar-se’n amb l’esperança de tornar aviat, però no va poder tornar”, va explicar-ne el seu autor.
La seva història també va ser contada a fa dos anys en l’exposició Exiliades. Els fils vermells entrellaçats, comissariada per la professora de la UOC Teresa Fèrriz Roure.
El 2011 el grup badaloní Anastàsies, una plataforma que treballa en qüestions relacionades amb la cultura en perspectiva de gènere, va retre un homenatge a Oliva a la mateixa casa de la maternitat, on també es va recordar la figura d’Eidenbenz, que havia mort el maig d’aquell any.