A reveure, Anna Pasqual, vídua del pintor Isidre Vicenç

El passat dia 23, en la intimitat més familiar, ens va deixar Anna Pasqual Laromaine, vídua del reconegut pintor Isidre Vicenç, a qui l’Ajuntament de Girona va dedicar una placa amb el seu nom als jardins dels Alemanys. Aquell dia, l’Anna es va emocionar, juntament amb la seva família, i estava molt contenta d’haver pogut veure aquest reconeixement. La seva filla, la Gisela, va llegir unes paraules dedicades al seu pare.

Vaig rebre la primera carta de l’Anna agraint-me les paraules que li vaig fer arribar pel traspàs del seu espòs. Vaig quedar parada; un paper rugós, escrit amb lletra anglesa i que encara guardo. Quan en Raimon ens va deixar, vaig tornar a rebre una carta seva, escrita des del cor i el paper era igual que l’anterior. Em va dir: “Vine un dia a Bellmirall i parlarem de Girona i de les campanes del Barri Vell.” Amb angoixa, vaig dir-li que la salut no em permetia moure’m en aquells moments, i ella em va respondre que m’enviaria coses que dibuixava des que era petita. No li agradava que la tractés de vostè. Li vaig dir que a casa m’ho havien ensenyat així, i ella em va dir: “Vull que em diguis adeu, Anna, o no et trucaré més.” I vaig pensar, que fort dir-li adeu, però a partir d’aleshores així ho vaig fer.

L’Anna era un pou de sorpreses. Deia que, mentre Déu li donés forces, continuaria dibuixant i escrivint. Un dia vaig rebre un sobre gran: als costats, on va el segell, estava dibuixat el remitent; al mig, hi havia el meu nom, i estava tancat amb un trosset de Fix Express. No sabia com obrir-lo, i les llàgrimes no paraven de baixar. Vaig demanar ajuda, i dins venien uns folis amb un dibuix de Girona en què no faltava la catedral. Era per acompanyar unes ratlles d’agraïment. A més, ja em va dir que ella sempre es quedava els originals i només enviava fotocòpies. No m’importava. Em va explicar: “Mai no he comprat un sobre. Sempre que en rebo algun, l’agafo i l’omplo de flors que m’encanten. Mira si fa anys que reciclo!” Em va passar el seu telèfon directe, i li agradava parlar amb mi.

Anna, ens vas deixar quan arribava la flama del Canigó, mentre la pujaven fins a tocar l’àngel de l’ara basílica de la catedral de Girona perquè es veiés des de tot Girona. Aquella escletxa que et feies portar amb solitud per escoltar les campanes que tant ens agradaven a nosaltres. Estic segura que et va arribar la seva llum.

Ara, després de la cerimònia de comiat a la parròquia del Mercadal, t’has retrobat on t’esperaven en Carles, un fill que mai haurien de plorar uns pares, i amb l’Isidre, el teu amor.

Avui, Girona i Bellmirall estan una mica orfes. Hem perdut una veïna del Barri Vell.

La Gisela, la teva filla, les netes, que eren la teva alegria i que et donaven tanta vida (l’Alba l’Heura i la Isona), mai oblidaran aquesta àvia que van conèixer i estimar.

Anna, si veus en Raimon, digues-li que el Bellmirall segueix. En diferents mans, però segueix la Granja Mora. Tan sols és un record que jo i tothom recorda encara els teus suïssos.

Descansi en pau.