L'esperit d'en Pepet

Tot i que de Cal Ros se'n tenen notícies des de final del segle XIX (algú ha asse­nya­lat el 1879 com la data de fun­dació), la nos­tra història comença al 1928, quan Cosme Dal­mau, un nego­ci­ant de cere­als de Cassà de la Selva va deci­dir com­prar la fonda de Cal Ros a la família Vic per ins­tal·lar-s'hi amb la seva dona i els sis fills que tenia el matri­moni. Segui­rem la nar­ració a par­tir de clara Dal­mau, la petita dels sis ger­mans. “Tinc un gran record d'aquells anys i molt espe­ci­al­ment d'en Pepet, el cui­ner de la fonda, una per­sona fabu­losa. Sem­blava que no feia res i ho tenia tot con­tro­lat. Els meus ger­mans feien de cam­brers i jo, que era molt petita (havia nas­cut el 1922), vole­iava arreu i reco­ma­nava plats als cli­ents. Tot i que en aque­lla època ja esta­ven de moda les car­tes, el meu pare no en va voler saber res, ja que creia que inti­mi­da­ven els cli­ents.”

Clara Dal­mau es va estar a Cal Ros fins a l'any 1950, quan es va casar amb Enric Gifre i es va tras­lla­dar a Bru­nyola. “Els anys de guerra van ser molt dolents... El pare era de la Lliga i havia obert un local del par­tit al cos­tat de la Fonda. El van venir a aga­far cap a final del 1937 i es va esca­par de mira­cle gràcies al fet que jo el vaig poder avi­sar a temps.” Se l'acu­sava, segons l'Auto­no­mista, de for­mar part d'una xarxa d'espi­o­natge que pas­sava infor­mació a les tro­pes fran­quis­tes. Cal Ros era el cen­tre de reunió de la xarxa.

“Vaig pas­sar dos anys en una presó de Bar­ce­lona. Quan vaig tor­nar, amb el meu germà Faust, a la fonda, hi havia uns car­tells que asse­nya­la­ven que el local havia estat con­fis­cat per Esquerra Repu­bli­cana. La Fonda estava com­ple­ta­ment des­tros­sada. Amb l'ajuda econòmica d'un veí, el senyor San­llehí, vam tor­nar a arren­car el negoci. El pri­mer que va fer el pare va ser anar a bus­car en Pepet, que no va dub­tar ni un moment a tor­nar. Era impres­cin­di­ble.” En Pepet, l'ànima de la cuina, va con­ti­nuar fins al prin­cipi dels anys setanta i a la fonda hi va dei­xar dos alum­nes, Narcís i Tomàs, que van con­ti­nuar la seva feina.”

La post­guerra va ser difícil: anys d'estra­perlo, amb plats d'arròs que supera­ven de molt les quan­ti­tats raci­o­na­des i les auto­ri­tats hi feien els ulls gros­sos. Cosme Dal­mau va morir a mit­jan dels anys cin­quanta i el res­tau­rant va pas­sar a mans d'en Martí, el quart germà. “Després de casar-se, el res­tau­rant va ini­ciar una llaga decadència de la qual ja no es va recu­pe­rar. En Martí hi va estar al cap­da­vant fins al 1974, any de la seva mort.” Va con­ti­nuar el seu fill Martí (en Mar­ti­net de Cal Ros) un per­so­natge molt cone­gut a Girona i un pro­fes­si­o­nal excel·lent a qui les coses no li van sor­tir bé. A final dels vui­tanta les coses ana­ven de mal en pit­jor fins que el va tan­car defi­ni­ti­va­ment. En Mar­ti­net va morir a 47 anys, el 9 de novem­bre del 1994. La seva mare va posar la fonda en venda i tot i que vaig estar temp­tada de com­prar-la, al final ho va fer un bon amic, el senyor Gay de Mon­tellà.”