El TNC estrena l’ambiciosa polifonia dramàtica d’‘Anatomia d’un suïcidi’

Alice Birch va escriure Anatomia d’un suïcidi amb només quatre setmanes. La proposta planteja una ambiciosa polifonia de tres històries que es narren alhora de tres dones que parlen sobre la natalitat (als anys 70, als 90 i al 2028) i el trauma per un suïcidi. Són tres situacions que comparteixen una llar que ha escoltat les seves lamentacions al llarg de diverses dècades. Glòria Balañà ha hagut d’esperar uns quants anys a poder aixecar un muntatge, que fa dos anys, ja s’havia fet una lectura dramatitzada a la Sala Beckett. Birch mena la trama a llocs foscos, però hi aporta una lluminositat, aventura la directora que tenia clar que només es podia representar aquest muntatge en un teatre públic (com succeeix internacionalment, des que es va estrenar a Londres el 2017) per un repartiment de 10 actors que interpretaven fins a 27 personatges. L’obra s’estrena dijous a la Sala Petita i es podrà veure fins al 8 de juny.

Marta Ossó Castillón, Maria Ribera i Patrícia Bargalló són les tres puntals de cada una de les històries. Però, insisteixen que es tracta d’una obra coral en què també hi intervenen Eduardo Lloveras, Jaume Madaula Izquierdo, Ester Cort, Jacob Torres, Abril Julien, Andrea Portella Fontbernat i Ramon Pujol. Ribera aclareix que en cap moment dialoguen entre elles, però sí que els peus d’una actriu pot ser la de les altres. Com si en un moment quotidià, de sobte, es creua una frase que va dir el pare, temps enrere, exemplifica Madaula. Per això, la peça té moments de partitura que conviden l’espectador a ser molt actiu per triar quina és la història que es vol anar seguint. De fet, Balañà convidaria els espectadors a repetir la funció perquè s’hi podrien veure moltes més subtrames que en un muntatge convencional.

Per a la directora, el mèrit de Birch és que fuig del naturalisme i prefereix abordar un tema complex i socialment compromès des de la teatralitat. Així com el final és obert, tampoc es procura analitzar psicològicament de cap manera els suïcidis que es ploren a l’escena. Per a Ribera, de fet, la peça camina per llocs foscos de l’ànima, però el treball amb l’equip permès fer-ho de manera saludable.

Les tres protagonistes van llegir referents de Birch per poder abordar amb el màxim de coneixement possible aquest quadre dolorós. A partir d’aquí, diu Ossó, només ha calgut escoltar els personatges per a interpretar-los. Bargalló celebra disposar de treballs d’aquesta magnitud que obren nous universos tant com a actrius com a individus.

Els tres personatges centrals tenen una relació que Balañà prefereix no desvetllar. Però aclareix que són mirades diverses que amplien el calidoscopi. Ara fa unes setmanes que el Teatre Lliure ha recuperat Cor dels amants de Tiago Rodrigues en què els dos actors dialoguen l’un a sobre l’altre donant versions de la seva relació, amb els matisos dels seus punts de vista. La peça de Birch multiplica el salt mortal perquè viuen en espais temporals diferents i mentre dialoguen amb altres personatges.