El noucentisme heterodox de Néstor arriba al Reina Sofia

Néstor va ser un dels artistes més singulars del noucentisme heterodox, aquell que bevent de les fonts del decadentisme d’Audrey Beardsley i el preraelisme encara va trobar un lloc dins aquella Catalunya ideal del primer nou-cents, potser per la indecisió del mateix moviment. D’origen canari, Néstor Fernández de la Torre (Las Palmas de Gran Canaria, 1887-1938), conegut simplement com Néstor, va establir-se a Barcelona el 1907 després de passar per Madrid, i de seguida va estrènyer complicitats amb el cercle dels refinats catalans, sobretot amb Ismael Smith i Laura Albéniz, devots com ell de Beardsley i Burne-Jones. Junts van protagonitzar una de les exposicions més controvertides de l’època, el 1911 al Faianç Català, tot i que Eugeni d’Ors, amb el seu propi dandisme encara mal curat, els va defensar amb entusiasme en el seu Glosari.

El Museu Reina Sofia de Madrid li dedica a partir de demà una important exposició antològica, a cura de Juan Vicente Aliaga, que es podrà visitar fins al 8 de setembre. A Néstor retrobat, l’etapa catalana, que es va allargar fins al 1913, es concentra en un parell d’àmbits, però rep un tractament diferenciat perquè és aquí que va definir la seva personalitat artística en contacte amb l’ambient cultural barceloní, amb obres d’un cromatisme desbordant com ara La germana de les roses (1908) o el Retrat d’Enric Granados (1909-1910). D’aquest mateix moment data el polèmic Epitalami o les noces del príncep Néstor (1909), una obra de més de dos metres quadrats que va exposar a Brussel·les el 1910 i on va pintar dues figures agafades de la mà en les quals es representava a si mateix per duplicat: alhora com a home i com a dona.

“Néstor es manté allunyat del naturalisme i el realisme i aprofundeix en personatges ambigus i refinats, criatures etèries i sensuals que s’escapen dels cànons binaris”, remarca el comissari, que també ha portat a Madrid, procedent del Museo Néstor de Las Palmas, El Jardí de las Hespèrides (1909), un quadre inspirat en L’Atlàntida de Jacint Verdaguer. Vicente Aliaga, que recorda com l’exuberància quasi surrealista de Néstor va impressionar el jove Dalí, remarca que “el seu imaginari es nodria d’al·lusions literàries constants i de figures d’aparença andrògina”, com a Un cavaller anglès (1910) o a Estampa romàntica (1910-1913), però també d’una poderosa càrrega eròtica, que esclata amb audàcia a Els set vicis (1913), inspirats en un poema de Rubén Darío i d’un homoerotisme gens dissimulat.