Els pròxims sís del Trapezi

L’energia del circ necessita els sís afirmatius per encarar reptes inajornables.I el Trapezi és un escenari on, anualment, els integrants del sector a Catalunya carreguen piles i comproven que, malgrat ser fràgils en la viabilitat econòmica, presenten uns treballs ambiciosos que interessen més enllà i que busca fórmules per a tenir més presència a les cartelleres de Catalunya. Si el Pla d’Impuls del Circ dona eines i recursos, ara cal que cristal·litzin. L’any vinent serà la 30a edició del Trapezi. Aquest cap de setmana, l’Associació de Professionals del Circ de Catalunya ha celebrat els 20 anys de reivindicacions.

Pepa Plana és un dels noms que ha estrenat espectacle al Trapezi. A cada pas és una aproximació al món absurd d’Els dies feliços de Beckett. La pallassa, però, el carrega de la ingenuïtat del seu personatge, de la tossuderia per persistir i ser feliç amb el que li ofereix el dia a dia. Per això, acaba transformant el muntatge en una festa que acull el públic, que divendres aplaudia i celebrava els seus “per-fec-te!” i “això és molt millor!” És habitual que els alumnes del Rogelio Rivel i joves artistes de la Central del Circ tinguin un instant per poder enfrontar-se al públic en el que esdevé un primer debut a Reus. Amb una posada en escena molt simple, permetia provar-se i fer les primeres acrobàcies, fos en els hoops acrobàtics, a la corda fluixa (María de la Parra), en acrodansa (Javier Diéguez) o amb un exercici de brides notable (Camila Pizarro).

A escala professional, el Trapezi situa alguns projectes embrionaris a l’aparador. És el cas de La vida toroidal, de Rosa Maria Peláez, amb el fill Arai, i el globus amb un llit elàstic Sublunar, del valencià Lucas Ruiz. Aquest any a Reus, s’han pogut veure alguns treballs de l’aparador de l’any passat, com ara A cada paso que doy..., Melic d’If Circus, Sklelka melta i Tenet. Aquests dos últims es veuran en el Grec gràcies a l’acció de presentació del 2024, però també en altres festivals, com ara el Festus, divendres vinent. Són només petits exemples. La companyia Eia va ensenyar, divendres, un tast del seu nou espectacle de gran format, amb un escenari aparentment buit en què aniran desvetllant sorpreses. En canvi, Toti Toronell (No tireu ànecs al riu) aposta per un petit carretó amb què desenvolupar un pallasso de prop que transiti pels carrers (també en farà versió sala) i desplegui una tendra intuïció plàstica. Mentre, els Circ Pistolet preparen una peça que compta amb l’humor i sobretot els equilibris amb verticals insospitades (Quan torni la primavera) . I Nacho Flores plantejarà una construcció, Domte, amb estrena a Fira Tàrrega, amb la música en directe de Celine Vitrolles. Equilibri i revisió de mites amb la participació del públic.

Com tot festival estratègic, se sedueix els 400 programadors d’enguany amb un cartell internacional suggeridor. Les petites carpes de Bêtes de Foire i de Cirque Pardi hi posen la temperatura adequada, mentre que els armenis Jashgawronsky Brothers, tot l’humor en un concert molt afinat de versions de grans èxits interpretats amb instruments de joguina i un quartet còmic i engrescador. Una altra eminent pallassa convidada divendres és Clémence Caillouel, convertida en Sophy Withman, una cantant de jazz desenganyada que dona una última oportunitat a l’amor: paròdia que no perd la composició dramàtica i que diverteix i embraveix (potser massa)els espectadors. El Trapezi s’interessa per obrir mercat a l’Estat espanyol. Per això, hi ha propostes com ara Mahmud y no solo Mahmud (amb un reivindicatiu i encoratjador cant a la integració sense fronteres, però amb un to de documental carregós amb el circ mal integrat) i Zen del Sur (Spectro aconseguia destil·lar una metàfora amb aparells de circ poc habituals, música i un moviment tan calculat com la il·luminació sensorial). Va commoure l’aproximació de dues persones amb conflictes de relació personal (autisme i neurodivergència). Una mirada positiva i preciosa d’aquest univers traumàtic. Dissabte a la nit, A cada paso que doy... va mostrar un exemple de sarcasme i antiespeculació immobiliària en clau de teatre físic (pot cabre mig cos d’un noi dins d’una formigonera en moviment?).

Si l’any passat acaparava la tècnica del llançament de ganivets (ni un, enguany), aquest cop s’ha pogut veure un enamorament per la màgia (Struc és un vendaval en els seus quasi 30 anys de carrera) i un treball en el fons. La manera de viure l’èxit és el nou paradigma de Nueveuno (Todo lo posible), en què despleguen la seva cascada creativa amb els malabars, llums i càmeres, però que s’emboliquen amb una verborrea que desmereix a l’acrobàcia. En canvi, En Moviment traça una línia sobre l’èxit molt més intensa a Zoom. El seu mà a mà és quasi agònic, però ensenya molt bé el treball que els artistes han de practicar diàriament. I l’espai escènic es va tenyint dels colors dels fracassos, dels autoenganys i d’una seguretat que, malgrat que hauria de ser de ferro (com el cos d’un portador), esdevé trencadís (com l’equilibri d’un àgil). Trapezi, com el sector del circ a Catalunya, necessita més sís i menys dilacions.