Gala de franquícia per a un aniversari

Un aniversari és sempre un moment kairològic, per tant oportú i just, per celebrar haver arribat fins el moment present, però també un instant d’arrelament volgut amb el passat i de projecció vers el futur. El Gran Teatre del Liceu va acollir, divendres, una Gala lírica amb motiu del 178è aniversari de la inauguració del teatre, el 4 d’abril de 1847. No serà ara el moment per posar-nos a fer memòria de quin va ser aquell espectacle inaugural perquè per això disposem d’un indispensable llibre de Jaume Radigales com és l’extraordinari L’òpera catalana: síntesi històrica (Ficta, 2022). Però sí que aquest cronista no es pot estar d’anotar com el format de recital escollit, amb quatre grans veus líriques del moment com són les de Marina Rebeka, Clémentine Margaline, Martin Muehle i Ludovic Tézier acompanyades peruna Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu conduïda per un director convidat, Giuseppe Finzi, no deixa de ser una transparent declaració de principis dels horitzons artístics que ara es destil·len al teatre d’òpera de les Rambles barceloní.

Sense ànim d’entrar en una qüestió que ens podria portar massa enllà, si que podem dir com l’elecció del format assenyala la volguda recerca d’un lligam del teatre com espai d’exhibició per a grans veus com les que vam escoltar en un concert amb dues parts ben diferenciades. Una primera dedicada a l’òpera francesa, amb números musicals d’òperes de Massenet, Saint-Saëns i Bizet i una segona d’italiana amb Verdi i Giordano.

No pot dir-se que fos un recital poc interessant perquè el resultat musical no només va fer gaudir al respectable de les excel·lències vocals d’una Margaine en estat de gràcia, d’una interessantíssima i expressiva Marina Rebeka, d’un Tézier majestàtic, per al record el seu Nemico della patria de l’Andrea Chénier, o d’un entregat i voluntariós Muehle, sinó que també vam poder corroborar la prestació i actitud de l’orquestra liceista en fer el màxim de bé les coses, malgrat una direcció que en ocasions va mostrar alguns dèficits de concertació i equilibri sonors. Però no és menys veritat que al recital li va mancar algun element que mostrés aquella ànima del Liceu que, en tantes ocasions, es sol citar. Una ànima vinculada a la tradició musical pròpia. Més enllà de programar Massenet, ¿no es podia haver buscat per aquesta gala la interpretació d’alguna pàgina musical lligada al capítol de les moltíssimes òperes estrenades pels nostres grans compositors al llarg de la història del teatre?. No podia haver-se sumat a l’equip de veus algunes de les nostres importants veus? No es podria haver posat més en relleu el bon treball que estan desplegant cor i orquestra amb els seus actuals respectius directors? Aquestes absències són les que van convertir el recital més en un bon producte que estava, però, lluny del quilòmetre zero que hagués estat desitjable per a un concert com aquest. Una celebració d’aniversari ordit, per tant, amb un producte més de franquícia que no pas de la nostra pedrera patrimonial, creativa i interpretativa.