Sis autors del cànon nacional

Narcís Garolera (Vic, 1949) és un reputat filòleg del país i, probablement, el màxim especialista viu en l’obra de Jacint Verdaguer. Entre les seves edicions crítiques, les dedicades al gran líric de la Renaixença –el primer poeta modern català (Canigó i L’Atlàntida)– són, ras i curt, modèliques. Des de fa més de trenta anys, dirigeix l’edició crítica de l’obra completa de Josep M. de Sagarra, empresa que l’ha convertit, també, en un coneixedor molt competent de l’obra del barceloní.

L’obra que presento aplega diversos treballs publicats en papers diversos sobre aquests sis noms de la nostra literatura recent: Jacint Verdaguer, Caterina Albert, Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, Carles Fages de Climent i Gabriel Ferrater. Les aportacions verdaguerianes són notables, i l’espai reservat a l’autor de Folgueroles —una quarta part—, un dels atractius del volum. El treball sobre Fages de Climent, molt breu, resulta merament testimonial. Sigui com vulgui, aquestes dues pàgines escarides sobre l’autor empordanès fan honor al títol que tenen: Reivindicació literària. Davant aquells que, sobretot els anys cinquanta, li van negar el pa i la sal (Joan Triadú, posem per cas), Garolera defensa la producció de l’autor de Somni de Cap de Creus.

En tot el llibre, el lector advertirà la cura escrupolosa del filòleg Garolera: quan descriu les obres, quan s’aventura a donar-nos-en algun judici. Entre les descobertes que aquest llegidor deurà a l’obra, una crítica del primer llibre de poemes de Josep Carner, Llibre dels poetas (sic), signada al 1904, el mateix any d’aparició de l’obra, per un crític castellaníssim, Andrés González-Blanco, i unes cartes i postals adreçades per Josep M. de Sagarra a Carles Riba (no es conserven les de Riba a Sagarra), que, en la majoria de casos, són un prodigi de finíssima ironia.

Si, comunament, es considera Ramon Llull el fundador de la literatura catalana, Jacint Verdaguer, en expressió garoleriana, és “el fundador de la literatura catalana contemporània i un dels més grans escriptors de tots els temps”. Qui en conegui a fons l’obra lírica, però també la seva producció com a prosador, no tindrà gaires arguments per rebatre el judici del filòleg vigatà. El llibre recull nou treballs dedicats a Verdaguer, que faran profit no sols als entesos, sinó també als que amb prou feines en coneguin la producció. Hi ha una aproximació a la figura controvertida del poeta: la seva vida bon xic novel·lesca, plena de viatges ultramarins (i muntanyencs) i d’això que, d’un temps ençà, se’n sol dir sensacions fortes, que, al seu temps, devien ser poc menys que una raresa. Els dubtes en tornar del seu viatge a Terra Santa, que reflecteixen un tarannà humaníssim, el d’un cristià fal·lible. L’anàlisi de Los dos campanars—la bella elegia que el poeta, finalment, va incorporar a Canigó— és molt il·lustradora. Com ho és, també, la defensa poètica del cristianisme, que revelen obres com aquesta mateixa i Santa Eulària.

La relació epistolar protagonitza el treball centrat en Víctor Català/Caterina Albert. De les cartes creuades entre l’autora escalenca i dues corresponsals més joves, me n’ha cridat l’atenció un detall que dona compte del bon nas literari de l’autora de Solitud. El text que transcriuré forma el post scriptum d’una d’aquestes cartes: “Tots els llibres que V. m’ha enviat, Tissy, son interessantíssims, y’l darrer, Nada, més que’ls altres, primer, per ell en sí i després per esser nostra y revelar la naixensa d’una forta personalitat literaria que Deu vulga puga arribar a plena sahó. Carmen Laforet es ja quelcom mes que una bella esperança.” (Per cert, el nom de la corresponsal reusenca d’Albert, Tissy, sembla extret de la segona part de la novel·la immortal de Sagarra, que Garolera té l’encert d’explicar en un breu assaig titulat Vida privada, una novel·la moderna.)

En Dos poemes noucentistes, Garolera comenta l’evolució carneriana a partir de l’anàlisi de dues poesies seves. Entre Camperola llatina (1911) i Retorn a Catalunya (1918) només han passat set anys. Prou temps, però, perquè el poeta hagi abandonat la “idealització clàssica del país” en benefici d’una “visió del país més acostada a la realitat”. És una conclusió plausible. Quant a la crítica del primer títol carnerià firmada per González-Blanco, l’autor destaca la ironia del vers del barceloní, que no és qualitat gaire estesa en poesia. Es tracta d’un treball, més que d’una crítica, de diverses pàgines, en què l’autor s’esplaia en qüestions de caire sociopolític que no venen gaire a tomb. Però algunes apreciacions demanen el subratllat: “De lo más trivial, Carner, con su alma de poeta, hace un idilio emocionante.” Al capdavall —afirma el crític—, “en libros como éste, leer es admirarse”. També ho és en el cas del de Garolera, que no deixa mai d’advertir-nos, amb raons poderoses, de l’altíssim valor de la nostra tradició literària.