Un punt de llum

Venen ganes de tocar-lo, imponent i negre conservant la distinció d’un passat de naftalina, però és un mort a les escales del Casino de Girona. El piano sembla que esperi el pianista i esdevé un punt de llum en una entrada imperial. Li hauria agradat a Montserrat Minobis Puntonet (1942-2019), que va haver de deixar la carrera de piano pels estudis de filosofia i lletres i per una vocació periodística que, abans dels inicis com a locutora a l’emissora local Ràdio Popular de Figueres, s’havia inoculat, en certa manera, amb la lectura en veu alta, de dicció acurada i clara, amb la qual la instruïen les monges del Sagrat Cor de Figueres.

“Empordanesa, comunicadora, periodista, feminista i activista.” És la presentació –aquest afany per definir les dones, per adjectivar-les– que es fa a la web montserratminobis.cat de qui va ser la primera degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya (2001-2004) i la primera dona, i encara l’única, directora de Catalunya Ràdio (2004-2005). La primera; la pionera. L’altre mot, “el titular”, que s’escau en aquest cas i en tants altres que en temps difícils van aclarir el camí, en van treure els esbarzers i les males herbes, o això és el que ens pensàvem.

Tot i la presència aclaparadora de noies a les facultats de periodisme i a les redaccions, en l’actual mapa de grans corporacions mediàtiques, hi ha una regressió de dones en les posicions de lideratge.“No és un sostre de vidre, és un sostre de formigó”, va assenyalar la periodista Laura Rosel en la conferència sobre feminisme i mitjans de comunicació que va precedir, dijous al vespre, la presentació del llibre Montserrat Minobis, una dona lliure, publicat per l’Editorial Cassanenca de Joan Carles Codolà i impulsat per la seva germana, Carme Minobis, amb la voluntat de difondre el pensament i vida professional –a la web hi ha recollides les entrevistes que va fer a les escriptores Carme Guash (1928-1998) i Maria Àngels Anglada (1930-1999)– d’una dona “polièdrica”, combativa, que “va voler canviar el món”.

Un llibre que vol treure de l’ostracisme Montserrat Minobis. “Els partits no em volien a la direcció de Catalunya Ràdio” , recordava a Narcís Genís en una entrevista (El Punt Avui, 25-03-2012): “Jo no era sant de la devoció dels partits del govern, ni de l’oposició, perquè l’oposició –que aleshores era CiU– em va muntar manifestacions davant de la ràdio.”

Actualment cap de comunicació de la Universitat de Barcelona (UB), Laura Rosel va mencionar Neus Bonet i Mònica Terribas, que la van precedir a El matí de Catalunya Ràdio, “una cadira calenta que, tot i les esgarrinxades i les punxes, ha valgut la pena”, assenyalava crítica, en antena, en el seu comiat dels micròfons.

“Necessitem un punt de llum en el plató”, li van dir en una ocasió a Laura Rosel referint-se no precisament a posar-hi un altre focus. Frases dites en un despatx com ara “un altre embaràs? ara? serà l’últim, no?” o “ves a dinar amb tal polític que vol tocar cuixa”. Montserrat Roig parlava de la “teoria del sospir” o de la resistència ancestral de les dones davant d’aquests embats masclistes en el llenguatge, en els gestos; un automatisme de defensa. Ho va recordar Laura Rosel, com també va insistir en la necessitat dels referents, passats i presents, com la Minobis, la Roig o com la pianista Clara Peya, que mancada de miralls, aprenia sense pensar que podia ser professional i compondre, com ells. Va ser el piano el que va fer intervenir, des del públic, valorant el llegat més humà de la professional, Rosa Gil, coautora amb Montserrat Minobis del llibre Aquí Ràdio. Crònica de les ones a les comarques de Girona (1933-1982). La Minobis radical, combativa però també una gran melòmana.