Un desig de poble-nació fet novel·la

Alicia Ventura Geis, de procedència empordanesa, ha treballat en temes diversos: ha estat traductora per a mitjans audiovisuals durant 5 anys; també ha estat guardonada en prosa poètica pel Capítol Nobiliari dels Homes de Paratge del Principat de Catalunya. A més, és autora de la novel·la Lluny de la ciutat, sobre la història duna família en plena migració a les ciutats per la industrialització.

La seva última obra és Avierna ( Ònix Editor ), una novel.la ambientada al segle XI, amb les intrigues del poder viscut per la ruralia. Una incursió a frec dels primers catalans. En aquesta poètica novel·la, amb què vivim sota l’estrenat feudalisme del 1050, entro endins de l’acció i em trobo amb una mena de sentiment d’ inici de la terra catalana, que ens ha deixat signes visibles: castells i monestirs, cultura i lleis. I la llengua vivíssima ja aquells anys que resplendeixen al voltant del 1000.

Alícia Ventura Geis es mou amb un desig de poble-nació que conec del tot. Ella ha viscut a sota del monestir medieval, a la sensual terra empordanesa de Cervià de Ter. Jo visc dins una vall que té al damunt un castell de torre sobirana del 980, enganxada rostos avall amb una església romànica fundada el 950, pel bisbe Godmar. La parròquia de sota Farners. No pots sentir-te endins d’ una terra, amb un alou de passada, sense saber que tens uns inicis que et separen del tot d’altres mons.

Llegeixo la novel.la de l’Alícia. M’ hi gronxo. No deixo les pàgines fins arribar endins de les muralles on es mouen els personatges per aquests murs, d’un monestir poderós, d’ unes muralles d’ un poble petit.

De seguida parlem de tantes qüestions. El perquè d’escollir aquell castell, i em diu: “De petita passàvem amb la mare i la seva germana per aquell monestir mig ruïnós, rodejat de malesa. Em va impactar per sempre”.

L’ obra transcorre, des d’ una escena inicial, a cataus i llocs com amagats a les muralles del monestir o les que rodejaven el poble de Cervià de Ter. L’ Alícia expressa la seva clara intenció de situar els personatges en els llocs on feien la seva vida; dins els cataus, als camps de treball, al castell.

Els grans poders no parlen, diu, no hi apareixen directament. Però la ruralia sí que els veu i en sent el poder. I esmenta aquella cita de Rousseau: “El poble té la sobirania” .

No nega les incursions fora muralla cap als territoris veïns, a Elna, Arrià i el Conflent.

La tasca d’ escollir aquests personatges la va dur temps i temps a analitzar el moment històric; va ser, diu, quasi impossible. Però ho havia d’aconseguir! Abans de crear els personatges calia investigar què passava realment l’any 1053, quan van inaugurar l’església. Els volia vius, a frec. I va seguir cursos especialitzats en l’ època definitiva per a la futura Catalunya, de l’ any 1000. “He anat més enllà de crear. I he fet i desfet. Uns 5 anys”, diu. La va moure la intenció de descriure els mons del canvi de mil·lenni. I afegeix: “M’ hi he estat anys”.

El bellíssim nom d’Avierna el troba en un opuscle sobre el dia de la consagració de l’església del monestir. Hi va haver moltes escenes tan estressants que havia de tancar l’ordinador. Quina és la teva intenció literària o descriptiva?, li pregunto. “Voldria arribar al lector de manera directa, com si es trobessin a l’any 1.000”.

No puc deixar d”esmentar la riquesa lexical que impregna tot el text. Tradicional, viva i oblidada.