El valor de l’amistat, amb les seves imperfeccions

Feia dies que tenia ganes d’escriure sobre La passió dels estranys, l’assaig que Marina Garcés defineix en el subtítol com Una filosofia de l’amistat, però altres articles urgents (o que, lligats a l’actualitat, havien de sortir un determinat dia) i feines ineludibles han impedit que ho fes fins ara. Obrint el meu exemplar del llibre, he llegit la dedicatòria de l’autora, que va trobar un forat en una de les primeres pàgines, prèvies al text, plenes d’anotacions meves amb llapis: “Per a l’Imma, amb complicitat en un dia especial.” Està datada a Girona, el 28 d’abril del (20)25. Sí, va ser un dia especial. Quan anava a la Facultat de Lletres de la UdG, per assistir a un col·loqui amb la filòsofa sobre aquest seu assaig, vaig sentir al Barri Vell de Girona que algú deia que se n’havia anat la llum. No semblava donar-hi importància. En arribar a la sala, cap a la una de la tarda, els que ja hi eren comentaven que hi havia una “apagada elèctrica” a tot el sud d’Europa i potser més enllà. Després vam saber que el seu abast va ser més reduït. En tot cas, malgrat que de tant en tant es feia alguna referència al fet inèdit que s’esdevenia, Marina Garcés i els assistents vam parlar sobre el seu llibre potser sentint-nos circumstancialment una mica amics (i també diria que sobretot estranys) compartint aquell moment, en què, per l’hora que era, fins vam menjar junts uns entrepans. Com que es tractava de parlar, no es va suspendre l’acte, cosa que sí que va passar amb les classes, que ara sembla que no es puguin fer sense una tecnologia associada a una pantalla.

Marina Garcés va començar explicant que va voler escriure un llibre sobre l’amistat perquè si bé la filosofia l’ha abordada ho ha fet majoritàriament com un “tema secundari”. Però, de fet, Aristòtil ja en va escriure i és així que, en el seu assaig en què relata experiències pròpies, Garcés fa saber com la va sorprendre que, descobrint-ho a través d’un professor que va lliurar el text fotocopiat als seus alumnes de batxillerat, tal filòsof dediqués a l’amistat un capítol, el VIII, de l’Ètica a Nicòmac: Així, doncs, els filòsofs no només s’ocupaven de la veritat i la justícia o de l’ésser i el no-res, sinó també dels afectes que formen part de les nostres vides? Una altra cosa és que, malgrat que encara es pugui remetre a Aristòtil per recordar que l’amistat no s’ha de confondre amb les relacions interessades, amb el temps ella qüestioni que el filòsof grec encetés una certa tradició: aquella que suposa que es tracta d’una relació entre homes (la idea de l’amistat femenina n’és exclosa) virtuosos, iguals entre ells, forts i independents que, de fet, no es necessiten. Garcés hi contraposa la idea que l’amistat es forja amb el sentiment de la nostra vulnerabilitat i interdependència. “No en fem prou amb ser un”, necessitem compartir la vida, per fer-la millor, amb els altres, que no han de ser precisament “un dels nostres”, com a la família, sinó uns “estranys” que ens acollim mútuament.

Tanmateix, Garcés no només qüestiona una visió idealitzada de l’amistat d’arrel aristotèlica. De fet, actualment, hi ha una altra mena d’idealització que a Marina Garcés li resulta tan inquietant que és un motiu fonamental pel qual ha escrit aquest llibre: la reducció de l’amistat a una relació terapèutica que du a pensar-la com un remei i refugi que, al capdavall, és l’únic que pot aportar seguretat en un món ple d’incerteses. Més que la parella, que ja sabem que pot desfer-se, o que la família, que també pot trencar-se, de manera que es presenta com una d’alternativa: la triada. En aquell col·loqui, vaig dir a Marina Garcés que el seu llibre m’havia dut a repensar les meves relacions amistoses al llarg del temps tot compartint la seva idea que, essent una de les experiències més valuoses de la vida, l’amistat no s’ha d’idealitzar per a res: cadascú pot saber que no li és aliena la traïció, l’abandó, l’enveja, l’abús, la dominació, la decepció, la desigualtat afectiva, etcètera. Potser creuran que això passa en el cas d’una amistat no vertadera. No ho crec. En algun moment ho va ser. I moltes amistats, com tot allò imperfecte, sobreviuen amb algunes coses dites abans. N’hi ha també amb separacions i retrobaments en les mudances de la vida. Reconeixent-ne la imperfecció i també la seva fragilitat, es pot apreciar més justament un món creat amb records comuns, bromes repetides, un “lèxic propi” i, entre tantes altres coses, és clar que l’estima. Hi ha un munt de idees en el llibre per comentar, però només puc afegir-ne una que m’agrada molt: l’amistat fa que riguem lliurement, sovint de tonteries. I també que ens reconeguem la comicitat de les nostres vides. Fa pocs dies uns amics celebràvem amb la Pepa Balsach que feia 70 anys. Jo vaig pensar que he gaudit l’amistat amb ella conversant sobre llibres, música, pel·lícules i pintures; viatjant i compartint àpats; ajudant-nos. Però també que potser que allò que més ens uneix és el fart de riure que ens hem fet juntes. Com amb tants d’amigues i amics.